L’hegemonia mediàtica de Laporta, el seu domini absolut de l’entorn barcelonista i la seva eficaç maquinària per a controlar la pràctica totalitat del missatge i del discurs a favor seu resulten tan indiscutibles com ho és, inversament i desgraciadament proporcional per al Barça, per a la institució, la seva manifesta incapacitat per a gestionar-la.
En una entrevista que li va fer el dilluns a Miami Hristo Stoichkov, Laporta destacava, inflat com un peix globus, curull de satisfacció, l’encert d’haver fitxat Lewandowski. “Ens hem adonat que el Barça necessita jugadors com ell, que és una metralladora de fer gols. El Barça sempre ha de tenir jugadors així”, ha dit. Una afirmació que el seu bavós entorn i la premsa no menys entregada aplaudien amb les orelles, sorpresos, per la visió d’un president excepcional i únic, per tots considerat el millor de la història.
És normal, doncs, que Laporta fanfarronegi, amb tant d’afalac i admiradors al seu voltant i que, de manera improcedent, es vanti en públic no sols d’haver identificat quin era el problema de l’equip de Xavi, sinó d’haver trobat la gran solució. Ningú dels seus és capaç de rebatre-li o si més no de recordar-li que quan entre tot el seu equip d’elit i ell mateix van decidir prescindir de Messi i de Griezmann, autors de 58 dels 122 gols marcats la temporada 2020-21, Ronald Koeman es va avenir a intentar tirar endavant amb el reforç de Luuk de Jong.
Amb un president com ell, tan astut i sagaç que només ha tardat un any, zero títols, dos entrenadors, tres fitxatges d’hivern per a res i 30.000 abonats menys a adonar-se de la falta de gol i de les seves gravíssimes conseqüències, és normal que la resta del club, però sobretot el vessant econòmic i financer, es trobi en un estat de deteriorament i ruïna encara pitjor.
Laporta, a més, ha entrat ara en una espiral de risc i desori contrària al seu anterior estat anímic de fa a penes uns mesos, quan admetia que “no estem per a fer bogeries”.
Res no ha canviat, però Laporta, un agitador sobrat de talent per a aquesta mena de situacions, va aprofitar l’oportunitat que Javier Tebas li va posar en safata quan a la fi de maig va afirmar que “el Barça, avui dia, no pot fitxar a Lewandowski”.
El seu costat de pinxo, el del “Que n’aprenguin!” del 2003, es va regirar des del seu més fosc passat i es va aliar amb l’oportunitat de fer negocis amb els agents del seu cercle, Jorge Mendes (Raphinha i Koundé) i Pini Zahavi (20 milions s’emporta de l’operació de Lewandowski).
Laporta sentia la necessitat de recuperar, davant l’afició blaugrana, aquella imatge de líder desafiador que atropella els convencionalismes, no li tem a res i només segueix les seves pròpies normes.
Encara que això és pura façana, perquè quan el truca Florentino actua com un gatet necessitat de manyagues, doncs el tem i amb raó, Laporta va veure l’ocasió de cometre, justificadament, totes aquestes bogeries que ni pot ni ha de fer qui de veritat apreciï el club i hagi de prendre les decisions que, responsablement, garanteixin el model de club i la històrica copropietat dels socis.
La mateixa tarda que va aprovar en junta mesures prudents i d’economia de guerra, vendre el 10% dels drets televisius i el 49% de BLM per a alleujar la tensió financera, Laporta va canviar el guió tot just redactar-se l’acta i prometre, a la memòria de Cruyff, que tots els diners, els que no té el Barça, els prestats, els avançats i els inventats, aquests diners que ni tan sols passaran pel banc, tots aquests diners aniran a parar al camp, això sí descomptades les comissions de tots els seus amics.
Aquell mateix dia li va dir a Lewandowski que el Barça el fitxaria pel preu que fos (60 milions, com ja se sabia), motiu principal pel qual s’han activat les famoses palanques i s’han escomès els dos primers fitxatges, el de Raphinha (Leeds) i el de Lewandowski (Bayern) pel mòdic preu de 130 milions (70 i 60 milions respectivament).
Encara que Laporta i l’aparell de la junta han informat d’una operació de 45 milions de traspàs més 5 en variables, fonts ben informades apunten i expliquen que els dirigents del club bavarès han acceptat airejar i filtrar aquestes mateixes quantitats a canvi de 60 milions. Diego Torres, periodista d’El País, escrivia que a Munic estaven celebrant com a bojos les xifres del millor traspàs de la història de club. “Es congratulen -va escriure- de rebre 60 milions d’euros per un jugador de 34 anys a qui a l’abril van decidir oferir la carta de llibertat. El sobtat interès que va mostrar el Barça al maig —el club català va ser l’únic que va formalitzar una oferta— va desembocar en una gran injecció financera. Si des del Barça s’indica de manera extraoficial que l’adquisició costarà 50 milions, des del Bayern, i sota condició d’anonimat, asseguren que el traspàs es va tancar per un total de 60 milions d’euros: 45 fixos, 5 si el Barça es classifica per a la Champions en les pròximes temporades, i deu més si el jugador compleix el seu primer any de contracte com a culer”.
“El Barça va insistir que arribarà a 60 milions si abans el Bayern anuncia públicament que el ven per 50″, diu un agent que va participar en la compravenda. “Així volen alleujar l’impacte mediàtic”, afegeix. Hoeness també va comentar entre els seus directius que tenia la convicció que el Barça acabaria pagant el que demanessin, ja que Laporta era el veritable interessat, i no Xavi Hernández.
Durant dies, el Bayern va fingir desinterès i prepotència. Mai va respondre a la primera oferta del Barça, de 45 milions més 5 per objectius, i va obligar el davanter a presentar-se a Sabener Strasse fent acte de contrició. Després va ser el mateix Bayern el que va desembussar la negociació quan un alt càrrec es va dirigir a Lewandowski el dilluns passat, per a advertir-li que el Barça fitxaria Raphinha per 70 milions. Si de veritat el volien, havia de pressionar al seu agent Pini Zahavi.
No hi ha falsedat que el temps no acabi revelant, però és veritat que Laporta, sempre de manera voluntària, com els quasi 300 milions de pèrdues de l’any anterior que va afegir al tancament, sol posar-se la soga al coll constantment, en aquest cas perquè s’havia compromès amb Pini Zahavi, amic seu i avui també la persona més estimada pel tresorer del Bayern i de pràcticament tot el club alemany, que el rescataria abans de la presentació oficial del Bayern prevista per al passat dia 16 de juliol.
L’habilitat de Laporta, indiscutible, és la de vendre aquest tipus de tragèdies com una colossal victòria sobre el mercat i, per descomptat, sobre el que va considerar quasi com una injúria i un atac al barcelonisme per part de Javier Tebas, perquè avui el Barça ha fitxat Lewandowski.
Una altra cosa és que el pugui inscriure, que és el que probablement va voler dir i no va dir, equivocant-se qui sap si a propòsit, Javier Tebas en aquell moment.
Tebas, que aprèn molt ràpid i ha canviat de tàctica, proclama la seva plena confiança en Laporta. “Ara mateix -ha dit- l’única cosa clara és que el Barça no el pot inscriure. Però seria estrany que un club com aquest es llancés a la piscina sense tenir una cosa lligada”, en boca d’un dels executius de LaLiga, des d’on s’insisteix que, a la vista de les palanques activades, probablement el Barça necessita vendre més actius o jugadors.
“Hem competit amb PSG i Chelsea per Lewandowski”, ha clamat Laporta per a justificar que en la subhasta pel davanter polonès mai va haver-hi realment ningú més que el Barça, o millor dit ningú que no fossin Pini Zahavi i un president que l’any passat no li va semblar preocupant ni arriscat prescindir de Messi i de Griezmann.
De la inscripció, el marge salarial i de la disbauxa de Laporta, fitxant sense aturador tot el que es mou, ni hi ha preguntes ni hi ha debats sobre si el Barça, amb més de 100 milions de dèficit estructural, li convé continuar desprenent-se d’actius a canvi d’una dràstica reducció d’ingressos a partir de la pròxima temporada.
El silenci de Javier Tebas, segons es miri, pot arribar a ser aterridor. Falten a penes uns dies perquè LaLiga emeti un comunicat oficial sobre el marge del Barça per a fitxatges i inscripcions.
