Resulta consubstancial tant a la societat liberal-democràtica com en el funcionament de l’economia de mercat un cert grau d’individualisme. Però allò que era un individualisme moderat en la primera modernitat i en temps de predomini del sistema de correccions de l’Estat del benestar, va ser desplaçat a partir de la recuperació de l’hegemonia neoliberal per un individualisme total, sense sentiment de col·lectivitat i mancat de qualsevol obligació cap a ideals compartits.
Un individualisme que ha generat la primacia del narcisisme com a centre de gravetat de l’existència. La personalitat i la satisfacció provenen de convertir en perpetu l’acte de consum. Per Gilles Lipovetsky, estem davant d’un “capitalisme de la seducció”, en què les possibilitats del consum són ininterrompudes i omnipresents. Aquest capitalisme de la fascinació basat tant en allò material com en allò immaterial ha suposat crear un món nou. S’han abatut les antigues formes de pertinença col· lectiva, s’han destruït les ideologies emancipadores i el sentit moral del sacrifici. Tot desig ha de ser omplert immediatament. Un èxit, un producte, una distracció, en substitueix una altra. Tot és ràpid, transitori i contingent. Com assenyalava Freud, “la novetat constitueix sempre la condició del gaudi”. En aquest món de l’abundància i el predomini dels productes low cost, preval la varietat, la possibilitat d’elecció i la capacitat d’individualització.
Igual que es produeix una gran abundància de béns materials, també resulta significativa la profusió de productes culturals, entesos aquests com a ofertes recreatives. Estem en una cultura mediaticomercantil l’objectiu de la qual és procurar una distracció continuada. La profusió de pantalles a les nostres vides i la connexió digital ho fan possible. Vivim fora de nosaltres mateixos en una prolífica distracció que inhibeix no sols la capacitat de raonament, sinó també la pràctica de la reflexió serena. Predomina la superficialitat. Joc, lleure i comerç es combinen sense separació aparent. La publicitat ja no fa “demostracions”, proporciona emocionalitat, seducció, espectacle i fantasia. El profund individualisme que ha penetrat en tots els àmbits genera canvis en la relació d’emmotllament entre estructures socials i actituds personals.
Les democràcies liberals viuen, fa anys, una dinàmica de despolitització dels ciutadans. La política ja no és portadora d’esperança històrica i els partits ja no són dipositaris d’una forma d’identitat. Tampoc d’una ideologia en sentit estricte. El neoliberalisme, el seu triomf inexorable en les dues darreres dècades del segle passat, va portar a l’escepticisme en relació amb el paper de la política i de l’Estat per a la governació del món. L’eslògan de campanya de Bill Clinton –“és l’economia, estúpid”– no era una anècdota, sinó una afirmació del que eren els nous temps. Una economia com a variable independent, desregulada i fora de control com a condició per a l’augment de la riquesa del conjunt, però que seria monopolitzada per uns pocs.
La força de la globalització, el caràcter supranacional i monopolístic de les grans corporacions generava frustració en l’àmbit públic i corroïa l’atracció i la consideració cap a allò polític. La política va esdevenir un focus d’interès només circumstancial. O un àmbit on projectar frustracions.
Als seus exitosos Diarios, l’escriptor valencià Rafael Chirbes constata la paradoxa que a Espanya la cultura de la transició va suposar una profunda despolitització de la societat: “Va haver d’arribar la democràcia perquè ens sentíssim expulsats de la política”. La història ens indica que la “desconnexió del món” per part de la població humiliada, ofesa i ressentida ens aboca, tal com va escriure Hannah Arendt, a alguna forma de barbàrie.
En temps políticament foscos, el nacionalisme identitari i la xenofòbia recobren protagonisme, ja que la ciutadania ,desposseïda d’aquesta condició, abandona la confiança en les institucions polítiques de manera imparable i l’individualisme ben incubat pel pensament neoliberal assoleix nivells que posen en qüestió la mateixa noció de societat. La cultura de l’individualisme comporta, de manera gairebé inexorable, la despolitització.
