Jo he estat espiat. N’hi ha constància documental. Fotos meves de seguiments policials estaven en el munt de documentació que els Mossos d’Esquadra van intentar destruir en els forns de la incineradora de Sant Adrià de Besòs el 26 d’octubre del 2017, en vigílies de la proclamació de la DUI fake i quan ja era imminent l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la intervenció de la Generalitat.
La Policia Nacional va confiscar les 36 caixes amb aquesta documentació “sensible” a les portes de la incineradora i és així com es va poder saber que desenes de persones havíem estat objecte de seguiments i d’espionatge per motius polítics per part dels Mossos, sense cap mandat judicial que ho avalés. L’aleshores cap d’Informació de la policia catalana, Manel Castellví, va llançar els seus “gossos” contra un grapat de “sospitosos” -entre els quals jo hi figurava- d’estar en contra del procés independentista i de formar part d’una “conspiració secreta” per intentar aturar-lo.
A mi, la veritat, tenir coneixement d’aquest espionatge del qual vaig ser víctima em va fer riure. En primer lloc, perquè no tinc res a amagar. Qui vulgui saber de mi i de la meva trajectòria vital, només ha de llegir els milers d’articles i els llibres que he escrit des que vaig començar a exercir de periodista, l’any 1976, quan tenia 17 anys. Aquí hi ha, de manera transparent, el fidel reflex de la meva existència i del meu pensament. Tot allò que sé, que puc demostrar-ho i que considero que és d’interès públic ho explico negre sobre blanc, en paper imprès o a les webs en les quals participo.
En segon lloc, perquè d’espionatges, de detectius, de punxades, d’infiltrats, de sicaris i de traïdors la història de Catalunya de les últimes dècades, que he tingut l’oportunitat de viure en primera fila, n’està plena. Joaquín Gambín (cas Scala), els “mortadelos” i l’Escamot 16 dels Mossos, els serveis israelians de Javier de la Rosa, El Lobo i la cèl·lula del Cesid a La Vanguardia, Método 3, l’Intelligence Bureau de Juan de la Torre, Xavier Martorell i els espionatges del Barça de Joan Laporta, el Cesicat de Felip Puig, les antenes de Villarejo a Barcelona, la “policia patriòtica” de Jorge Fernández Díaz, l’omnipresent CNI… Això ha estat un no parar!
Per això, em fa riure tot el sidral que ha muntat l’independentisme amb la suposada infecció dels telèfons mòbils d’una seixantena de persones d’aquest entorn amb l’spyware Pegasus. El cas, destapat per la revista The New Yorker, és molt confús. Per exemple, resulta molt sospitós que el principal denunciant, Elies Campo -un independentista abrandat-, sigui, a la vegada, víctima i membre de l’equip de CitizenLab que ha certificat l’espionatge.
A més, tal com ha demostrat EL TRIANGLE, el Catalangate és un muntatge propagandístic que s’estava cuinant des de fa mesos per a fer-lo esclatar, exactament, ara, quan el Parlament europeu ha endegat un debat per acabar amb els sistemes d’espionatge dels mòbils. Així ho demostren les webs, els vídeos i el merchandising que, en paral·lel, s’han posat en marxa i que requereixen un període previ de disseny i de producció.
En qüestions d’espionatge, jo soc un gat escaldat. Confesso que em va xocar tenir coneixement que David Madí m’havia enregistrat la reunió que vam mantenir, l’any 2001, en el seu despatx del Palau de la Generalitat, quan era secretari de Comunicació del govern. Ho va explicar ell mateix i se’n va vantar públicament durant un judici posterior en el qual el vaig acusar de prevaricació per excloure EL TRIANGLE del repartiment de la publicitat institucional.
Em va semblar molt gruixut i del tot inadmissible que un servidor públic m’espiés una conversa en el seu despatx oficial. Però aquesta anècdota em va servir per prendre consciència que, amb els avenços tecnològics, tots, absolutament tots, som vulnerables i que la privacitat està permanentment amenaçada.
Per això, vaig prendre la determinació de parlar, on sigui i amb qui sigui, amb la certesa que puc ser enregistrat i això em dona una gran tranquil·litat d’esperit i de consciència. Però si Google sap tots els meus moviments i té la gentilesa de fer-me’n un resum i enviar-me’l al meu mail cada mes!
El millor antídot contra l’espionitis que ens envaeix des de fa anys és la transparència i el sentit de l’humor. No tenir res és la millor via per a no haver d’amagar res. I riure està demostrat que és una recomanable font de salut!
(Passats els anys de l’episodi de David Madí, resulta que ell mateix va ser víctima dels enregistraments telefònics, en aquest cas sota mandat judicial, com a sospitós de participar en el muntatge del Tsunami Democràtic. A causa dels enregistraments de les seves converses conspiratives, ara està doblement imputat en el cas Volhov i en el cas Triacom de corrupció i té un panorama personal molt complicat. Els hindús en diuen karma).
