A l’altre cantó de la Jonquera, en el territori de la Catalunya Nord, la candidata de la ultradreta, Marine Le Pen, ha guanyat clarament la segona volta de les eleccions presidencials franceses, amb el 56,3% dels vots. Les valls que s’estenen als peus del Canigó i la plana del Rosselló s’han convertit en un sòlid feu del populisme feixista que infesta el món occidental i que a França encarna la dinastia Le Pen (abans el pare, ara la filla).
Això ens concerneix directament als catalans del Principat, que ja veiem les orelles de llop que s’alcen darrere les Alberes. Al cap i a la fi, la Catalunya Nord és el bressol de la nostra història. Aquí hi vivien els visigots i els francs que, guerrejant contra els sarraïns, van conquerir Barcelona i van crear la Catalunya comtal que hem heretat i que coneixem avui.
Han passat més de mil anys de les gestes de Guifré el Pilós, però el cordó umbilical entre el nord i el sud, si bé molt deteriorat, encara es manté viu. La desgraciada aventura de la I República Catalana de Pau Claris va acabar amb el Tractat dels Pirineus (1659) i la pèrdua de les comarques de la Catalunya Nord, que van passar sota jurisdicció del rei de França.
Des d’aleshores, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, l’Alta Cerdanya, el Capcir i la Fenolleda han patit una profunda i implacable transformació i han acabat perdent, pràcticament, els seus rastres de catalanitat. Amb la dependència de França, aquesta zona –on hi viuen uns 500.000 habitants- s’ha convertit en una de les més endarrerides de l’Hexàgon, amb una feble industrialització, molta migració i l’arribada massiva de jubilats.
Políticament, aquesta marginació econòmica que pateix la Catalunya Nord s’hauria d’haver traduït en una forta presència i hegemonia dels partits d’esquerres. Però al caciquisme de la família Alduy, que va imposar la seva llei durant dècades en aquest territori, l’ha substituït, sense solució de continuïtat, la ultradreta rampant. Si Marine Le Pen ha guanyat aquí amb autoritat les eleccions presidencials, Louis Aliot ha convertit Perpinyà en la principal ciutat de França amb un alcalde d’extremadreta.
Fixem-nos en la magnitud del desastre. La vila d’Elna, al Rosselló, és emblemàtica per moltes raons: per la matança que hi va perpetrar el rei francès Felip l’Ardit (1285); per la Maternitat suïssa, que va acollir moltíssimes dones refugiades de la Guerra Civil espanyola; perquè aquí s’hi van guardar les urnes del referèndum independentista de l’1-O a Catalunya… Doncs a Elna, que té de fa anys un batlle del Partit Comunista, Nicolas Garcia, hi ha guanyat Marine Le Pen amb el 61% dels vots!
Trobo monstruós l’argument dels qui volen explicar el vot al Rassemblement National (RN) com l’expressió del malestar social i del rebuig de classe contra el “senyorito” Emmanuel Macron. El feixisme és el feixisme, es disfressi com es disfressi, i se l’ha de combatre democràticament de cara, sense excuses ni “jugades mestres”.
Les eleccions franceses ja han passat i podem respirar alleugerits. Però val a dir que una victòria de Marine Le Pen hauria enfonsat el país en l’enfrontament civil i en el caos permanent. No només això. El projecte de construcció de la Unió Europea, amb França en mans de la ultradreta, hauria quedat tocat de mort, en uns moments on, davant l’agressió criminal del Kremlin, la cohesió del bloc europeu és de vital importància per a la supervivència de tots plegats.
Malgrat estar ubicats en dos estats diferents, la complicitat i la solidaritat catalana, a banda i banda dels Pirineus, sempre ha funcionat. La Catalunya Nord ho va demostrar amb l’acollida dels exiliats de la dictadura franquista i el suport a la lluita antifeixista.
Ara és el moment de demostrar el mateix des del sud. És una vergonya i un oprobi que Marine Le Pen tingui un bastió electoral a la Catalunya Nord i que Perpinyà estigui governada per un batlle del RN. És com si Girona tingués un alcalde de Vox! Des del Principat, els progressistes i les esquerres no ens podem desentendre d’aquest drama democràtic que pateixen els nord-catalans i hem de demostrar que estem al seu costat.
Malauradament, a casa nostra tenim molts partidaris del “com pitjor, millor”, en especial entre els independentistes més arrauxats. A ells ja els sembla bé aquesta deriva de la Catalunya Nord cap a l’extremadreta, ja que pensen que això els pot ajudar a fer avançar la solució secesionista que pregonen. És el mateix que ha passat a Còrsega, on el sentiment d’afirmació nacional antifrancès s’ha traduït en una victòria de Marine Le Pen!
A la Catalunya Nord no hi hem d’anar brandant la independència –com va fer Carles Puigdemont-, ja que provoca un rebuig aclaparador en la població. Hi hem d’anar amb les banderes que ens agermanen: la senyera catalana i la corona d’estels de la Unió Europea, símbols de la llibertat i de la fraternitat.
La nostra vida va canviar a partir de l’any 1986, amb l’entrada a la comunitat europea i la consegüent supressió de les fronteres i les duanes. Els Pirineus van deixar de ser un mur per tornar a esdevenir la columna vertebral del nostre espai històric, geopolític i geoeconòmic.
En aquest sentit, la degeneració de la Catalunya Nord en un territori fatxa resulta d’allò més inquietant i ens obliga a implicar-nos. Es tracta de fer-los veure i entendre que no són “el cul de França”, sinó la part septentrional d’una comunitat transfronterera que té més sentit que mai en la nova dimensió europea.
No és casualitat que tant Marine Le Pen com Carles Puigdemont hagin cercat, cadascú pel seu cantó, el suport del Kremlin. Més enllà dels seus discursos, busquen i representen el mateix: la convicció que els seus respectius projectes –nacionalment antitètics- només poden prosperar sobre les ruïnes de la Unió Europea.
Cal ajudar a les forces democràtiques i progressistes de la Catalunya Nord que lliuren el combat polític contra els lepenistes. La pròxima batalla són les eleccions legislatives franceses del mes de juny i jo afirmo, des d’aquí, el meu compromís.
