Andorra nega a les dones el dret a interrompre l’embaràs, fins i tot en casos de violació

Les obliga a viatjar a Catalunya o a França i a pagar entre 300 i 6.000 euros per avortar

Fa unes setmanes, el moviment feminista internacional celebrava la despenalització de l’avortament a Colòmbia, un canvi legislatiu històric per a un país on, cada any, unes 400 dones eren processades per avortar. Una gran notícia, sens dubte, tot i que, com assenyala l’associació feminista Stop Violències, d’Andorra, “un dret no es guanya fins que és de totes” i, precisament, les dones andorranes no el poden exercir: al Principat d’Andorra l’avortament és il·legal i està contemplat al Codi Penal.

És un “delicte contra la vida humana prenatal” i comporta penes de fins a dos anys de presó per a les dones que el duguin a terme i de fins a tres anys de presó i cinc d’inhabilitació per als metges que el practiquin. Aquesta legislació tan restrictiva és un problema per a les andorranes que volen avortar, les quals estan obligades a desplaçar-se a altres països, a parir i a donar el nadó en adopció o bé a recórrer a mètodes no segurs.

Al Principat, és il·legal avortar fins i tot en cas de violació, quan la vida del fetus no és viable fora de l’úter matern o quan la salut de la dona està en perill, unes situacions que l’Oficina de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans (OHCHR, per les sigles en anglès) reclama que cal despenalitzar. L’òrgan de l’ONU afirma que les lleis que castiguen l’avortament són “discriminatòries” i suposen “un obstacle perquè les dones tinguin accés a l’atenció mèdica”, i recorda que la jurisprudència internacional indica que “negar l’accés a l’avortament a les dones en aquests casos viola el dret a la salut i a la privacitat” i, com va afirmar el relator especial en un informe del 2016, “vulnera el dret de les dones a no ser sotmeses a tortura o maltractaments”.

Andorra, però, es nega a complir les directrius de l’ONU, de manera que les andorranes i les temporeres que treballen al país es veuen obligades a anar a França o a Catalunya per avortar, una solució que no està a l’abast de totes, ja que implica un esforç econòmic important. Segons Stop Violències, en funció del trimestre d’embaràs les dones han de pagar entre 300 i 6.000 euros: de 300 a 500 quan es tracta d’un avortament de primer trimestre, i de 4.000 fins a 6.000, depèn de la clínica, quan és a partir del segon trimestre.

A aquestes despeses s’hi ha d’afegir el viatge d’Andorra a Barcelona –a la resta de Catalunya no hi ha clíniques on puguin avortar–, l’estada i el desplaçament de tornada. Sovint les dones han d’anar a la capital catalana diverses vegades, fins que troben el centre adequat, i fins i tot passar-hi alguna nit, un temps de què moltes no disposen perquè no poden faltar a la feina.

Les andorranes pateixen per partida doble, ja que, quan venen a Catalunya, també han de fer front a les barreres que la llei imposa a les dones que volen avortar. En primer lloc, com la resta de persones amb la condició d’immigrants, no poden accedir al sistema públic de salut si no es tracta d’una urgència –s’ofereix atenció mèdica urgent als que no tenen recursos–, de manera que no tenen cap més opció que recórrer a clíniques privades per avortar. D’altra banda, la legislació actual obliga les dones a passar per un període de reflexió de fins a 72 hores abans de dur a terme l’avortament, un protocol que implica allargar més el procés i, per tant, el patiment de les dones.

En tercer lloc, les menors de 18 anys necessiten el consentiment dels tutors legals per avortar, fet que és un problema per a les que no compten amb el suport dels seus progenitors o estan sota la tutela d’institucions religioses. Una altra barrera són els efectes del dret a l’objecció de consciència, reconegut a la Constitució, pel qual en molts hospitals amb concert públic no hi ha cap metge disposat a practicar un avortament. Segons les dades de Salut, el 2020 un 44% dels facultatius va declarar l’objecció de consciència. D’aquests, un 23% estaven disposats a practicar avortaments quirúrgics per prescripció mèdica, mentre que un 21% es negaven a fer-ho en tots els supòsits.

Pressió internacional
L’octubre del 2019, Stop Violències va presentar un informe al Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Contra les Dones (CEDAW) assenyalant les vulneracions dels drets de les dones que es produeixen al país. Durant la sessió del comitè, els experts van recriminar a la delegació andorrana la negativa a despenalitzar l’avortament: “Els vam demanar que el legalitzessin en casos en què estigui en perill la salut de la dona, casos de violació o de no viabilitat del fetus. No s’ha fet res en aquest sentit”, va lamentar l’algeriana Louiza Chalal. En els informes, el comitè va manifestar la seva preocupació per aquest aspecte, i també pel fet que dones i nenes han de viatjar a l’estranger per avortar i perquè “les que no tenen mitjans per desplaçar-se” poden veure’s obligades a “sotmetre’s a avortaments de risc”.

La CEDAW va instar Andorra a legalitzar la interrupció de l’embaràs, almenys, en els supòsits esmentats, i a modificar l’article del Codi Penal que afecta els metges, perquè així puguin informar les pacients sobre l’avortament sense “la por constant que els seus serveis puguin ser objecte d’investigacions i processaments penals”.
El Govern andorrà va respondre a la documentació presentada per Stop Violències denunciant la presidenta de l’entitat, Vanessa M. Cortés, per presumptes calúmnies, difamacions i contra el prestigi de les institucions, denúncies per les quals s’enfronta a una condemna de fins a quatre anys de presó i 30.000 euros de multa. Amnistia Internacional considera “profundament preocupant” que Cortés “estigui sent criminalitzada per dur a terme accions legítimes” com a defensora dels drets humans, i demana al Govern que retiri els càrrecs.

Manca de transparència
A finals del 2018, Stop Violències va crear la Xarxa La Meri, amb la qual acompanya les dones i les informa sobre com avortar a Catalunya de manera segura. Fins al 2021, n’han atès un centenar. Com a resposta, després de la sessió de la ­CEDAW, el març del 2020 el Govern d’Andorra va posar en marxa el Servei Integral d’Atenció a la Dona (SIAD), amb l’objectiu d’assessorar i orientar les dones en salut sexual i reproductiva, inclòs l’avortament. De la feina que fa el servei, però, no hi ha pràcticament cap dada. L’última notícia que va publicar el Govern a la seva pàgina web sobre el ­SIAD, el 8 de març del 2021, explicava que des de la seva creació fins a aquella data, el servei havia atès 21 dones d’entre 16 i 45 anys, de les quals 17 van demanar informació sobre la interrupció voluntària de l’embaràs. Les dades també indiquen l’estat civil de les dones i el canal de consulta a través del qual van contactar amb el SIAD, però no se sap res sobre si, després d’aquestes consultes, les dones van acabar avortant.

Canviar la legislació no serà fàcil. Un dels coprínceps d’Andorra, juntament amb el president de la república francesa, és el bisbe de la Seu d’Urgell, Joan-Enric Vives, qui podria tenir un conflicte institucional amb el Vaticà si es legalitzés l’avortament. A la CEDAW, Andorra va deixar clar que no volen “estar submergits en una crisi institucional” i que despenalitzar l’avortament “suposaria un canvi del nostre sistema”.

 

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

NOTES ESPECIALS

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.