«No hem de malgastar la nostra energia lluitant contra fantasmes»

Entrevista a Bernat Castany Prado

És llicenciat en Filosofia i Filologia Hispànica, i professor de literatura a la UB. Autor dels llibres Que nada se sabe. El escepticismo en la obra de Borges (Cuadernos de América sin Nombre) i Literatura posnacional (Editum). Acaba de quedar finalista del 49 premi d’assaig de l’editorial Anagrama, on publicarà pròximament Una filosofía del miedo.

D’on procedeix el teu documentat interès pels himnes nacionals?

Després de fer una tesi sobre les representacions de la crisi de l’estat-nació en la literatura llatinoamericana, vaig publicar diversos articles en què estudiava el substrat religiós dels himnes, les banderes, el culte al soldat desconegut i altres elements habituals de l’imaginari nacional. La meva intenció sempre va ser aplicar les idees que la Il·lustració va mantenir sobre la religió a l’àmbit del nacionalisme (amb i sense estat), amb l’objectiu de continuar el procés de secularització que va emprendre. Anomeno laïcisme nacional el projecte de separar l’estat de la nació, i el subsegüent apartament de les qüestions nacionals a l’esfera privada. M’agradaria apuntar que, de la mateixa manera que el laïcisme religiós no és un atac contra la religió, sinó una garantia per a la llibertat de consciència, el laïcisme nacional no és un antinacionalisme, sinó una defensa que tot sentiment nacional (incloent-hi el plurinacional o l’anacional) sigui viscut lliurement sense cap mena d’ingerència ni distorsió política. Crec que això és el que avui dia defensarien els grans il· lustrats com Montesquieu, Diderot, Helvétius, Holbach i, en part, Voltaire. I també crec que els nous enemics de la Il·lustració són, entre altres, els partidaris del confessionalisme nacional.

L’origen dels himnes, escampats pel nacional, el regional, el local, l’esportiu, el militar, l’associatiu… ens remet d’alguna manera al fenómen religiós?

A partir del segle XVI, sobretot a partir de les guerres de religió, el paradigma religiós-dinàstic va entrar en crisi, i la religió va perdre gradualment la seva capacitat per cohesionar i homogeneïtzar (moltes vegades de manera violenta) les societats. Se sentirà, llavors, la necessitat de crear un nou tipus de ciment simbòlic: la identitat nacional. En aquest transvasament, els himnes religiosos van passar a ser himnes nacionals; els màrtirs, els pròcers; els estendards, les banderes; els sacerdots, els filòlegs o els polítics; els místics, els poetes; els heretges, els obrers internacionalistes o els intel·lectuals cosmopolites; els dimonis, els immigrants; i els paradisos, les reconquestes, les independències o les reunificacions… És clar que la religió posseeix, al seu torn, un ascendent filosòfic, que podem anomenar “idealista”, ja que, com diria Nietzsche, la seva obsessió per l’ideal la portaria a odiar, i fins i tot a intentar destruir, la realitat, impura i mudable, però viva. En aquest sentit, les religions i els nacionalismes serien diferents espècies del platonisme.

L’apel·lació gairebé unànime a la unitat en els himnes reflecteix potser allò de “digue’m de què parles i et diré de què pateixes”?

Ningú parla tant de la salut com el que està malalt. Per això Canguilhem deia que la salut era el silenci del cos. De la mateixa manera, ningú parla tant de la unitat nacional com aquelles societats que senten que l’han perduda. És una de les intuïcions fonamentals d’un llibre tan interessant com Pútrida patria, de W. G. Sebald. Però em semblaria un error pensar, com diria Jorge Manrique, que tota societat passada va ser més homogènia… Només a França, per exemple, va haver-hi vuit guerres civils entre el 1562 i el 1598. Així que, abans que el dinosaure es despertés, la divisió ja era allà. Què es pot fer? Per començar, el millor és no fer el pitjor que es pot fer, que és desconèixer i negar la realitat. Totes les societats ha estat, són i seran diverses des del punt de vista (per a alguns des del punt de mira) lingüístic, religiós, social, racial, etc. I això té els seus avantatges i els seus desavantatges. Però el que és clar és que és així, i no podem fer res més que bregar amb això. Així que una mica més d’amor fati social no ens aniria malament. Dit això, sembla necessari buscar un mínim comú denominador, que haurà de tenir inevitablement una part d’imaginari. A Comunidades imaginadas, Benedict Anderson planteja que tots aquells grups les relacions dels quals vagin més enllà del cara a cara (és a dir, tots) necessiten algun grau de construcció simbòlica, que implicarà alguna mena de simplificació o distorsió més o menys imaginària. Però, com diria Calderón, “aun en sueños no se pierde el hacer el bien”. Així que hem de trobar maneres més obertes, plurals, modificables i lliures d’imaginar les nostres comunitats que aquells que els paradigmes religiós i nacional ens han llegat.

L’enemic també sembla ser un ingredient imprescindible dels himnes; i si no n’hi ha, es construeix, com diu Umberto Eco…

Raoul Girardet diu, a Mitologías políticas, que en les èpoques de crisi (o sigui, en totes les èpoques) sorgeixen des del fons de l’imaginari col·lectiu, i en qualsevol punt de l’espectre social o polític, un conjunt de mites que ell ordena en quatre grans famílies: l’edat d’or, el complot, la unitat i el líder. Aquests mites ens ajuden a simplificar, ordenar, estructurar i narrar el caos històric, social i existencial en el qual ens trobem sempre immersos. En particular, el mite del complot o de l’enemic ens ajuda a reduir a una sola causa l’eixam de factors que ens angoixen, i d’aquesta manera tenim la sensació que sabem el que ens passa, qui ens ho fa i com lluitar-hi en contra. L’enemic, com diria Virgilio Piñera, és aquell que va venir a salvar-nos… Això no vol dir que no hi hagi problemes i conflictes reals. Precisament per això no hem de malgastar la nostra energia lluitant contra fantasmes. Coincideixo amb Marina Garcés que els antagonismes són necessaris, i també que hem d’evitar que es degradin en mera hostilitat.

Els himnes són fòssils polítics o segueixen complint una funció?

D’alguna manera, tots els conceptes, les teories i les expressions artístiques són fòssils, ja que intenten guardar en una llàgrima d’ambre la papallona iridescent de la realitat. Potser el màxim a què podem aspirar és a facilitar una certa dialèctica entre el que és permanent i el que és efímer, entre l’abstracte i el concret. En el cas dels himnes nacionals, en particular, i de l’imaginari nacional, en general, hem de reconèixer que van tenir una funció important en el procés de secularització i cohesió de les societats, així com en les lluites anticolonialistes, però no hem d’oblidar, alhora, que van portar un dogmatisme i una violència (física i simbòlica) totalment disfuncionals en un món cada vegada més globalitzat i divers. Per això hauríem d’intentar secularitzar i flexibilitzar els nostres imaginaris nacionals, qüestionant les seves definicions des de l’interior i l’exterior de les seves fronteres. Si la religió ho va poder fer, per què no podria fer-ho també el nacionalisme? Penso, per exemple, en la bandera que Bòsnia va adoptar després de la guerra dels Balcans, composta per un triangle irregular invertit de color groc sobre fons blau, flanquejat per una sèrie d’estels, el primer i l’últim dels quals estan tallats per la meitat. Tot això sembla simbolitzar que cap país és una unitat homogènia i acabada, sinó el resultat d’un procés (gairebé sempre traumàtic), que hauria de poder ser repensat de forma racional i serena, perquè no sigui una guerra la que s’encarregui de fer-ho per nosaltres. Penso també en la necessitat de repensar les nostres concepcions nacionals amb l’objectiu de donar una resposta que estigui a l’altura del drama de la immigració.

Els himnes tenen les seves antítesis; els seus contra-himnes, diguem-ne?

Existeixen nombrosos corrents que parodien o satiritzen l’imaginari nacional. Hi ha l’Anti-Heimatliteratur, o literatura antipatriòtica, que té Thomas Bernhard com a figura principal, però que compta amb precursors il·lustres, com Diògenes, Fougeret de Monbron, Flaubert, Remarque, Céline o Vonegut, i continuadors brillants com Horacio Castellanos Moya, Rodolfo Fogwill o Roberto Bolaño. El mateix Borges va ser acusat de ser poc argentí. I Cortázar de ser massa francès. Després hi ha la tradició llibertària, on incloc l’anarquista i esperantista Eugène Lanti (L’anti-tout), que va crear el moviment anacionalista, que tenia com a objectiu lluitar contra l’efecte disgregador que el patriotisme bel·licista va exercir sobre l’internacionalisme obrer. I hi podem afegir el cosmopolitisme cínic; l’antipoesia de Nicanor Parra; la poesia dels beatniks; o fins i tot el God Save the Queen dels Sex Pistols. Personalment, el millor antihimne que conec és El desertor, de Boris Vian, que recomano en la magnífica versió de Renaud Séchan.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.