«És necessari un nou pacte social entre homes i dones»

Entrevista a Juana Gallego

Juana Gallego | Foto: Àngel Guerrero

Professora de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat diversos llibres sobre gènere i comunicació. Entre ells, De reinas a ciudadanas (Editorial Aresta Sc). L’últim, un relat de ficció, porta per títol Muere una mujer (Editorial Luces de Gálibo). Ha militat en el moviment feminista i ara forma part d’un grup de dones que treballa en la creació d’un partit polític: Feministes al Congrés.

On s’haurien de buscar les respostes a la violència dels homes sobre les dones?

Violència estructural, històrica, de fons…, no conjuntural, que s’arrela en el fet la societat està organitzada segons la idea que els homes tenen la potestat per accedir al cos de les dones, en tots els aspectes de la vida, començant pel sexe. L’educació està estructurada en dos sexes, i un d’ells, el dels homes, per qüestions històriques sempre han dominat. Això s’ha transmès al llarg de les generacions, i durant molt temps ha estat normal que els homes hagin utilitzat la violència com a mecanisme de control. Perquè a les dones cal controlar-les perquè segueixin exercint un paper subordinat.

Podria haver-hi en el fons d’aquesta violència alguna cosa primària, fisiològica, o es tracta més aviat d’una construcció social?

No puc saber on és l’origen, i segurament deu haver estat molt estudiat. És molt possible que el mascle accedís amb alguna violència al cos de la femella, com en altres espècies, per exercir la reproducció. Però els éssers humans no som només animals. Més enllà d’això, tota la resta és cultura. I, per descomptat, que a hores d’ara es mantinguin aquestes qüestions com a justificació de “l’impuls irrefrenable de l’home” no és acceptable.

La violència masclista, a més d’insuportable, ens retrotreu a temps foscos i, en conseqüència, sembla que està cridada a extingir-se més aviat que tard…

La reproducció humana ja no és el que fonamenta l’organització social. És simplement una possibilitat més. Abans, tot passava per un mascle i una femella. Ara s’ha dissociat la sexualitat, fins al punt que parir no et fa mare, com tampoc et converteix en pare donar esperma perquè una dona sigui fecundada. Per mi, estem arribant a una distopia absoluta, amb repercussions econòmiques evidents. S’ha de veure si en aquest context la violència de gènere desapareixerà o no. En qualsevol cas, el fenomen és molt present.

Al darrere de la violència masclista i dels fenòmens connexos hi ha, és clar, una resistència masculina a cedir poder a les dones…

Necessitem un nou pacte social, perquè les dones i els homes ens relacionem d’igual a igual. És una cosa que encara no ha passat, i que significa que per a un home una dona sigui solament l’alteritat, i viceversa. Que per als homes les dones siguin subjectes respectables i el mateix els homes per a les dones. Amb els mateixos drets i deures. Això no està assimilat encara de manera suficient per part dels homes. Estan temorosos, em sembla, que les dones els menyspreem. Però les feministes, com jo i moltes altres, no estem en la idea que els homes no serveixen per a res. El que volem és que homes i dones ens relacionem en peu d’igualtat, que les dones deixem de ser objectes.

La dominació masculina sobre les dones és, sens dubte, transversal. Però són iguals els seus efectes en les dones pobres que en les riques?

La relació entre homes i dones és una qüestió de poder, sens dubte. Per exercir aquest poder sobre les dones, dèiem, un dels mecanismes que ha utilitzat l’home és la violència. Com s’ha fet contra altres homes. Tenim l’esclavisme, la servitud, la guerra…, que es considerava gloriosa, per qüestions d’honor. Com a dones, totes hem patit dominació i violència. Ara bé, com que les dones també formem part de les classes socials, les dones pobres han sofert més. Però, en cada grup humà, les dones estaven pitjor que els homes. Entre els obrers, el pitjor li queia a la dona, però també entre els burgesos. Naturalment, en la violència de gènere cal introduir-hi la variable de classe, i també de raça i altres. Jo vaig ser conscient molt abans de la desigualtat sexual que de la de classe.

Els occidentals estem exempts, diguem-ne, del “supremacisme” de gènere?

La violència sobre les dones ha estat un problema sense nom, de manera que no existia. Si no disposem d’espais, paraules, conceptes, per situar els problemes, no és possible plantejar-los i menys solucionar-los Si a França no és notícia que un home mati una dona, vol dir que això no passa? Si no existeix una estadística dels assassinats de gènere, o no es fa pública, significa que no existeix el problema? Per descomptat, la violència de gènere no és només cosa de bàrbars o incivilitzats. Existeix a tot Occident, en una mesura potser més greu del que pot semblar. A Espanya, si més no, la qüestió està conceptualitzada i s’està aconseguint una conscienciació social que no existeix en altres països. Cada vegada més, la societat no tolera aquest estat de coses. Però, és clar, també es produeixen reaccions en contra d’això, perquè s’interpreta com una manifestació de pèrdua de poder. Per què un home es considera amb poder per assetjar pel carrer una dona que ni coneix, ni li ha fet res? Perquè creu que pot ferho. Si tantíssimes dones hem experimentat violència pel carrer, al domicili, als llocs de treball és perquè també existeixen aquests homes que l’han exercit. Quan es pregunta a les dones si han estat assetjades per algun home i totes responem que sí, és perquè el problema és greu.

En les estructures socials dominants, com la família, no es cova també l’ou de la serp de la violència masclista?

És clar. En l’espai públic les dones no hi havien de ser, directament. Encara avui, es considera que les dones no han d’estar a la nit al carrer. Els homes segueixen utilitzant l’espai públic com una cosa seva, diferenciat de com ho fan les dones. Serveixi un exemple escatològic: jo no he vist orinar a plena llum del dia una dona al carrer, i sí a bastants homes. A l’espai públic continua havent-hi assetjament a les dones perquè no hi havien de ser. Una altra cara de la moneda, l’espai privat, segueix sent una relació de poder, on es produeixen violències múltiples i variades. Es presenta com un santuari d’amor i és precisament el contrari. Un dels llocs més perillosos per a les dones. Amb l’agreujant de la submissió sexual.

La violència explícita, encara que perviu, està molt mal vista. No obstant, altres formes de violència, adherides al llenguatge, segueixen molt presents…

La violència física és més fàcil de veure, de controlar, d’eliminar amb lleis. Però com demostres que en un espai com la llar, on aparentment tot va bé, existeix violència soterrada, fins i tot amb els fills? Violència que en alguns casos també pot estar encoratjada o protagonitzada per la dona. Tradicionalment, l’home ha unit al seu poder físic el psicològic, l’econòmic… Aquesta violència és tan subtil que resulta difícil de detectar. Per això és tan necessari un nou pacte social, en el qual d’alguna manera homes i dones establim noves regles de joc. Això no s’arregla només amb lleis. Requereix una transformació dels comportaments.

Aquest canvi requeriria una batalla cultural decidida, potent?

No hi ha batalla cultural. Els valors humans són fonamentals i s’han de viure. Tot això de l’aprenentatge, de l’esforç, del coneixement, és decisiu. I això passa sobretot per l’educació. El pacte que vingui ha de venir des de l’escola. Una cosa gens fàcil en l’atmosfera de mistificació i manipulació dominant. Hem passat d’objectivar les coses a intentar organitzar la vida en funció de la subjectivitat, del que jo sento. D’observar i intentar desxifrar la realitat externa a cadascun de nosaltres, a crear realitats alternatives. A fer que cadascú es cregui la seva pròpia realitat. Tot això està sent potenciat per grans corporacions, mitjans de comunicació, partits…

La religió ocupa algun espai en la violència de gènere?

Les religions, totes, són misògines, per descomptat. Però també resulten perjudicials per als homes. Moltes de les nostres referències, valors, conceptes, la forma de veure les coses, procedeixen de la religió. Però l’esquerra, en la seva deriva cultural, ha anat abandonant la lluita ideològica, i ara estem orfes. En aquest context, el feminisme és l’únic pensament que es manté emancipador. I no és estrany que hi hagi un moviment brutal per destruir-lo.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.