El català ja no és cosa de tots

El darrer mite de l’independentisme és que una llengua que parlen gairebé deu milions de persones i que entén més del 90% de la població es troba en perill d’extinció. Mai no hi ha hagut tants catalanoparlants com ara, ni tantes publicacions, ni tantes ràdios. Poques són les llengües minoritàries que disposen fins i tot de televisions des de les quals difondre’s. Així i tot, no deixen de ser preocupants les dades que diuen que moltes d’aquestes persones que el parlen i l’entenen, prop de 500.000 segons les estadístiques, l’hagin abandonat.

Cadascú deu saber quines són les seves motivacions per aparcar una llengua que coneix, però segurament hi han contribuït de forma poderosa els esforços que s’han fet des de certs sectors de l’independentisme per trencar amb un dels axiomes de la nostra convivència: que el català era cosa de tots. Aquestes 500.000 persones que l’han deixat d’utilitzar són el símptoma preocupant d’una societat dividida. Gent que sent que viu en un país on molts converteixen en posicionament ideològic fins i tot la decisió de comprar en un supermercat o en un altre.

Les llengües són instruments magnífics i meravellosos que serveixen per construir ponts, per comunicar- se, per estimar-se, per dialogar, per discrepar… Una eina que s’esllangueix quan les volen convertir en un mur identitari, quan serveixen per separar i no per unir.

El veritable perill per a una llengua amb més parlants que idiomes com el danès, el finès o el noruec és l’integrisme lingüístic de grups com Koiné, i les accions de tots aquells que han cregut que és una bona idea impulsar boicots contra restaurants que no tenen la carta en català o emprendre campanyes d’assetjament contra treballadors, sovint acabats d’arribar a Catalunya, que encara no el parlen. Costa imaginar-los corrent cap a una escola d’idiomes per aprendre la llengua d’uns quants energúmens que han intentat deixar-los sense feina.

Tampoc sembla una gran idea qualificar amb mots com “inadaptades” aquelles persones de l’àrea metropolitana de Barcelona, allà on es concentra el gruix de la població de Catalunya, que utilitzen el castellà amb la família i els amics amb els quals sempre ha parlat aquesta llengua. Titllar-los de colons segurament no contribuirà a fer que es decideixin a passar- se al català, per molt que la immensa majoria el parli i l’entengui.

Aquestes 500.000 persones que han deixar d’utilitzar el català segurament se senten fastiguejades d’un món on ha deixat d’existir el “tots” per dividir-se entre el “nosaltres” i l’“ells”. Se senten frustrades perquè senten que conèixer la llengua no és suficient per ser reconeguts com a iguals per aquells que pretenen patrimonialitzar-la i convertir-la en una muralla. Per aquells que tan diferents volen ser que no es “vacunen”, sinó que es “vaccinen”, perquè creuen que és millor inventar-se una paraula que emprar-ne una altra d’absolutament normativa perquè s’assembla massa al castellà. Són els mateixos que s’entesten a anquilosar la llengua oblidant que tots els idiomes evolucionen i canvien per la senzilla raó que el món evoluciona i canvia.

Aquestes 500.000 persones que han dit que si el català és “vostre” i no de tots, doncs ja us el podeu quedar, no són res més que una de les moltes herències perverses que el procés independentista ha deixat a Catalunya. La seva desafecció respecte a l’idioma no és més que la mostra d’una desafecció cap a una part de la societat on viuen, perquè senten que els foragita. És l’inquietant naixement d’un territori dividit en dues comunitats.

El català ha estat un dels ciments que han unit Catalunya. Ara aquest ciment s’ha esquerdat gràcies al sectarisme idiomàtic que ha practicat l’independentisme. Aquest és el risc més gran que viu avui el català. I també la nostra convivència.

La llengua no s’està morint, per molt que alguns –precisament aquells que diuen estimar-la més que ningú– s’entestin a matar-la a força de convertir-la en un instrument d’exclusió ideològica i la utilitzin amb finalitats espúries, com fer d’ella un motiu més d’un greuge que necessiten com l’aire per respirar, un element més de l’eterna cantarella queixosa i pesada que els cal per continuar donant algun sentit a les seves vides.

Que això corroeixi com un càncer la nostra coexistència a Catalunya no sembla que els importi gaire.

(Visited 283 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari