Moltes pàgines s’han escrit des que l’ensenyament de l’espanyol i el català a les escoles i els instituts (ara també a les universitats) de Catalunya van començar a ser un problema per a l’elit nacionalista i un atropellament als drets dels alumnes castellanoparlants.
Hi ha dos aspectes fonamentals per entendre la transformació de la pràctica educativa en un estat permanent d’intransigència, humiliació, menyspreu i ignorant la població castellanoparlant.
Un aspecte fonamental són les Federacions d’Associacions de Família que considero clau en la construcció, el desenvolupament i la implantació d’un sistema educatiu basat en l’adoctrinament de l’alumnat i en l’abandó meditat del que hauria de ser un ensenyament bilingüe; és a dir, aquella que utilitza les dues llengües com a mitjà de formació o instrucció per aconseguir la competència requerida a la llengua d’adquisició (L2), però sense abandonar la materna (L1).
A Catalunya la realitat ens condueix a:
La FAPAC, la Federació d’Associacions de Famílies d’Alumnes de Catalunya, funciona com a corretja de transmissió i braç executor dels principis del nacionalisme als centres educatius catalans, difon i amplifica per tot el territori català les consignes de la CUP (Candidatura de Unitat Popular), Òmnium Cultural, ANC (Assemblea Nacional Catalana) i “Som Escola”, plataforma que acull 54 entitats defensores d’acabar amb el bilingüisme propi de Catalunya. La FAPAC difon els principis del nacionalisme educatiu més acèrrim a través de les associacions de famílies d’alumnes que acull. Aquesta tasca li resulta còmoda i els resultats són molt efectius. Les AFAS (AMPAS), reuneixen famílies de tota mena, però les seves juntes directives estan formades per grupuscles pertanyents a la burgesia catalana que ha originat una elit privada dins de l’escola pública sufragada amb els diners de tots els ciutadans (no pretenc generalitzar, però és una realitat que trobem majoritàriament a Catalunya interior i a les corones industrials de les grans ciutats).
El sistema educatiu a Catalunya prescindeix totalment dels mecanismes de la immersió i ha posat en marxa el que anomenem submersió lingüística, que no és més que impedir als nens fer servir la seva llengua materna (L1) a l’escola amb l’objectiu d’assimilar la llengua de la minoria i de reorganitzar tots els seus processos mentals en la llengua d’adquisició, no en la materna. Aquesta pràctica pot anar acompanyada de manca de respecte a la llengua materna de famílies i alumnes, de menyspreu o de total indiferència.
Al tema lingüístic s’hi afegeix el complement simbòlic i cultural. El tema dels símbols s’ha conclòs abruptament amb un mètode similar al lingüístic: es prescindeix dels símbols d’Espanya per tal de formar i assimilar tota la simbologia política del que el nacionalisme considera un país independent. El tema dels símbols d’Espanya és un calaix de sastre, hi caben totes les injúries i improperis que, convertits en lemes progres, es permet pronunciar qualsevol, fins i tot els polítics.
Per què no hi ha resposta contundent per part de famílies d’alumnes que, sens dubte, no estan d’acord amb la imposició lingüística i l’adoctrinament? En molts casos és la por de discrepar, de les possibles represàlies sobre els fills, però sobretot es tracta que la majoria de famílies hispanoparlants provenen de classes socials amb poc nivell acadèmic i senten impotència si han de parlar d’alguna cosa que no dominen. D’altra banda, les famílies estrangeres no poden protestar de cap manera perquè la majoria d’informació que els arriba dels centres no l’entenen.
En definitiva, ens trobem davant d’un monopoli de l’educació per part d’una elit burgesa catalana i el pitjor de tot és que no serveixen sentències condemnatòries ja que no n’acaten cap i la seva victimització en surt reforçada, alhora que atomitzen la força que podrien tenir conjuntament les famílies d’alumnes a Catalunya.
No em queda més que fer una crida a la raó i al sentit comú de tots els pares i mares que valorin l’educació dels seus fills per subvertir aquest ordre feudal en ple segle XXI perquè acceptin la sentència del TSJC, segons la qual cal impartir un mínim del 25% en espanyol, llengua comuna a tots els espanyols.
