En plena vaga del metall a Cadis algú, que està en el govern i té un perfil clarament d’esquerres, els va venir a dir als treballadors en vaga, que millor “si es mobilitzaven menys i confiaven més en el govern”.
I jo em pregunto: no hauria de ser justament al revés? Jo no soc pas una politòloga però l’experiència m’ha demostrat que quan un partit d’esquerres vol realment avançar en drets socials i laborals, justament el que hauria de fer és cridar a la organització i mobilització. I això per dues raons: la primera perquè, sent una força minoritària dins del govern, difícilment podrà imposar el seu full de ruta. La mobilització social ajudaria a tenir la força que no té en el Parlament i potser seria més fàcil avançar.
Però és que, fins i tot si arribéssim a ser majoritaris i poguessim governar en solitari, difícilment podriem dur a terme el nostre programa si no tinguessim una societat conscienciada, organitzada i mobilitzada, ja que els “poders” en aquest nostre sistema capitalista són tan grans i tenen tanta força, econòmica i mediàtica, que la seva oposició no ens deixaria tirar endavant una veritable transformació social. I a la història en tenim molts exemples. D’altra banda, sense aquest treball de formació, organització i mobilització de la població, difícilment mai podrem arribar a guanyar unes eleccions i ser majoritaris.
La meva reflexió em porta, doncs, a no entendre perquè des dels partits d’esquerres no hem assumit que dedicar tots els esforços, les persones i els recursos només a guanyar eleccions i entrar a les institucions, permet només modificar aspectes molt minsos dins de les grans necessitats de transformació que té la nostra societat, sobretot aquells i aquelles que estan patint més que ningú.
Ho estem veient ara mateix. Unides Podemos, que és el grup electoral més a l’esquerra, ha de fer mans i mànigues per poder imposar algunes de les nostres reivindicacions i demandes en el govern de coalició. Des de la tan discutida “reforma laboral”, passant per un augment substancial del Salari Mínim, la Llei de Vivenda, la derogació de la Llei Mordassa, la creixent privatització de la sanitat i l’educació, l’externalització dels serveis d’atenció domiciliària, el Pacte de Toledo i la sostenibilitat de les pensions públiques..
Podemos va néixer per canviar-ho tot, per una altra manera de fer política, més democràtica i participativa… però, en la realitat, hem acabat funcionant com la resta de partits i hem dedicat tots els esforços al tema electoral. I això està molt bé, cal que partits que volem defensar els drets dels treballadors i treballadores i de les classes populars, estiguem en els governs. Des d’allà podem condicionar lleis i decrets i tenim un altaveu molt important. Però no n’hi ha prou! Calia no haver abandonat la organització dels Cercles, dels simpatitzants i dels militants i haver dedicat persones i mitjans a formar, conscienciar i organitzar la població que ens va votar amb l’esperança que seriem diferents i aniriem més enllà en la defensa de la majoria.
No sé perquè, quan l’esquerra arriba al poder s’oblida que necessita una gran part de la ciutadania organitzada i mobilitzada i que els moviments socials ens ajuden a tenir més força a les institucions. Enlloc d’això, alguns es dediquen a desmobilitzar i menystenir a la població que, malgrat tot, continua batallant al carrer. Hi havia un lema que sortia justament d’aquest àmbit de la “nova política” que deia “un peu a les institucions i mil al carrer”. I jo no paro de preguntar-me perquè s’ha oblidat.
I és que tot plegat, en un moment com el que estem, resulta molt important. La crisi s’està aguditzant, les classes menys afavorides i els col·lectius més afectats per la crisi cada cop estan més decebuts i la dreta no para de fer-se sentir, a les institucions i al carrer. I això és summament perillós i no es combat només amb grans declaracions sinó amb un treball insistent i continuat en els barris, en els llocs de treball, amb els joves precaris, els i les immigrants, amb les organitzacions ciutadanes i els moviments socials.
La dreta, i sobretot l’extrema dreta, ho tenen més clar que tots nosaltres. A més de tenir els mitjans de comunicació i el poder econòmic, bancs i empreses al seu favor, no deixen de fer pedagogia de la seva ideologia i no tenen cap problema en treure la seva gent al carrer amb qualsevol excusa.
I també em pregunto, perquè quan està en el poder, aquesta nova esquerra (i la vella també), en lloc de fer pedagogia i explicar on volem arribar i perquè no ho aconseguim, es dediquen a maquillar les seves actuacions. Crec que els nostres dirigents no fan cap favor a la ciutadania que espera canvis i millores, dient cada dos per tres, que hem aconseguit els “pressupostos més socials de la història” (quan la despesa per Defensa puja un 21,6 % mentre sanitat perd un 17,3 % i educació augmenta un minso 2,6 %), “un Ingrés Mínim vital que mai s’havia aconseguit” (però que només ha arribat a hores d’ara, al 8,4 % de la població que viu en la pobresa extrema) , que el Pacte de Toledo garanteix les pensions públiques (quan inclou la privatització de les mateixes via plans de pensions d’empresa); o que aquest és el govern “més progressista de la història”. Les declaracions triomfalistes que no responen a la realitat ens fan més mal que bé.
No dir tota la veritat, no explicar el que no hem pogut aconseguir i fer pedagogia sobre quins són els poders que ho han impedit, genera una gran decepció en els nostres seguidors i el gran perill, ho estem veient, és que aquests, decebuts, passin a mirar cap a la dreta. Quan l’esquerra en el poder no pot donar resposta a les necessitats urgents de les classes més necessitades i, a més, no fa pedagogia ni ajuda a organitzar-se i mobilitzar-se, està donant aire a la dreta, i això ja sabem què vol dir: més dolor, més pobresa i més violència.
