Molt implicat en l’acció social des dels anys 60, va ser líder polític i responsable del PSUC a la Seat els anys 70. Autor de nombrosos articles, va publicar Conversaciones sindicales con dirigentes obreros (Editorial Avance, 1975). Ara participa en l’edició de 18 de octubre de 1971. La ocupación de Seat (CCOO).
Els partits, que generaven fidelitats, afinitats, referències a llarg termini, estan mutant cap a models més efímers, inestables, líquids…, que en diria Zygmunt Bauman?
Els partits, almenys els progressistes, estan en crisi. Perquè no compleixen la funció que, per exemple, va desenvolupar el PCE als anys 70 de direcció política i impuls de l’acció social. Les plataformes, socials o electorals, són un mal succedani. El problema es planteja quan els partits no exerceixen la funció d’orientació, direcció i coordinació, més enllà del patriotisme d’organització. A mesura que els partits es van convertint en fidelitat a una fórmula, una bandera, una paraula o a un dirigent, no exerceixen la seva funció. Ara la crisi és d’activitat política, fins i tot de desprestigi de la política com una activitat essencial.
En qualsevol cas, els canvis en la representació política no són sinó conseqüència dels que es produeixen en la societat?
Segur que els elements de la crisi són aquí, en les transformacions socials, però els canvis no han de portar a la desaparició dels partits en la seva funció d’organització social, en el seu concepte clàssic, marxista. Les modes de transversalitat poden portar a oblidar les contradiccions socials. El treball és l’essència de la vida, i les relacions de treball evolucionen, però segueixen constituint la base de les contradiccions socials. El problema és diluir-les en qüestions de gènere o ecològiques, que són molt importants, però que poden acabar en la destrucció del partit com a instrument d’acció social.
Això també pot estar passant en les relacions dels partits amb els sindicats…
Sí, fins i tot amb el risc que el sindicat es converteixi en succedani del partit. Algunes formulacions porten al límit aquest error quan diuen, per exemple, que CCOO pot ser l’intel·lectual col·lectiu de l’esquerra. Hi ha companys que sostenen que, com que no hi ha partit, que ho faci el sindicat, cosa que significa no només afeblir la construcció del partit polític, sinó dificultar que el sindicat exerceixi la seva pròpia funció. Si l’adscripció al sindicat ha de ser des de la seva definició política, ideològica, estem limitant el concepte de classe. El sindicat no pot organitzar la classe treballadora a través d’un projecte estratègic, comunista, socialista o el que sigui. El seu paper és defensar els interessos col·lectius i solidaris dels treballadors avui, no en funció de projectes per al demà. Les Trade Unions a principis del segle XX es van plantejar que la classe treballadora necessitava un partit diferenciat del sindicat i van impulsar la creació del Partit Laborista. No crec que es tracti exactament de copiar-ho, però a CCOO i UGT, junts (no hi ha matisos estratègics, més enllà de qüestions i històries personals), els interessa que existeixi un partit polític que exerceixi la seva funció en defensa d’interessos a llarg termini del món del treball, per no haver de fer ells de succedani.
En qualsevol cas, i avui més que mai, les representacions polítiques no sembla que estan molt motivades per l’exercici del poder?
Caldria plantejar-se que vol dir això de poder. Disposar del Butlletí Oficial? En la tradició comunista, que he viscut, el poder és poder influir en la vida col·lectiva; poder intervenir i modificar realment les coses, les institucions… Inclou l’objectiu d’aconseguir el govern, però no necessàriament, ni solament. Es pot estar en el govern sense tenir poder, i es pot tenir poder sense estar en el govern. L’objectiu és estar en el govern amb poder.
Una part d’això ho podríem il·lustrar amb bastants fets de l’actualitat…
Tenim un exemple claríssim en la reforma laboral. Estic bastant en desacord amb el plantejament sindical sobre la reforma laboral. Sembla que CCOO i, curiosament, de vegades més la UGT, el que fan és exigir un dia al Govern que apliqui un acord subscrit al seu moment, i l’endemà es diu que el problema principal rau en els poders econòmics, mediàtics, etc. La funció dels sindicats no és tant exigir al Govern, sinó pressionar sobre els poders reals que dificulten l’acció d’aquest govern. Ajudar el Govern a complir el seu programa. Afirmar aquests dies que si el Govern no compleix hi haurà mobilització és un error. Quan es negocia un conveni, la mobilització no és al final. La mobilització és durant la negociació perquè la contrapart accepti les nostres reivindicacions en el grau que correspon a la relació de forces. En aquest moment és necessària una autèntica mobilització als centres de treball, no tant al carrer.
Curiosament, no s’apel·la molt al carrer més potser com a metàfora que com a realitat?
I més si ho diu un sindicat, el lloc del qual és el centre de treball. Després surt al carrer, però el carrer no és el lloc essencial de la lluita de classes. Diria que avui és més progressista (en el sentit de progrés social) no tant el contingut formal de la reforma, sinó aconseguir un bon acord amb la patronal. Si només hi ha mesures del Govern, sense acord amb la patronal, quan el PP arribi al poder les canviarà.
Una manera de garantir els avenços, les conquestes socials, no hauria de passar també, potser, per elevar el tret, apuntant a la Unió Europea i més enllà?
Efectivament, tornant al poder, cada vegada més el poder és transnacional. En conseqüència, cal aconseguir mecanismes transnacionals d’acció social i d’acord. Què és més important la lletra d’una llei o la força per aplicar aquesta lletra o aquella altra? En aquest sentit, l’acció política no s’orienta al que és necessari, com impulsar l’acció social també en àmbits supranacionals. S’ha de comprendre que l’acció social no és per aconseguir lleis i ja està, sinó perquè aquestes, una vegada assolides, s’apliquin adequadament. Primer és l’acció social, després la legislativa, la seva transcripció al BOE. Per exemple hem tingut una llarga discussió sobre l’augment del salari mínim, però en alguna reunió sindical va sorgir, molt lateralment, el tema que molts camperols d’Andalusia i Múrcia no cobraven ni el mínim legal. Estem discutint perquè el BOE doni una xifra més alta (benvinguda sigui), però no ho fem perquè de debò s’apliqui. En la relació entre legislació i acció social segueix havent-hi un dèficit important.
El sindicalisme, malgrat tots els intents per liquidar-lo, està bastant més present del que alguns voldrien. Torna, diguem-ne, a posar-se de moda el sindicalisme?
El sindicalisme hi és. Alguns observadors estan dient, amb raó, que el Govern necessita CCOO i UGT, i recorden conflictes històrics. El sindicalisme, amb un nom o amb un altre, i no sempre ben estructurat, hi és permanentment. Al meu entendre, no hi ha alternativa. Si entenem que les relacions de treball són un element essencial en la societat, aquella organització que sigui capaç d’aglutinar els interessos col·lectius, de classe, seguirà existint. Encara que s’expressi de manera desorganitzada, descoordinada, sense direcció i, de vegades, al marge de les estructures sindicals formals. Fenòmens com el de les Kellys poden expressar tendències antisindicals, però surten en contra de les organitzacions quan aquestes no són capaces d’assumir la seva funció.
Això també té bastant a veure amb la globalització…
La subcontractació arriba a tot el planeta. Hi ha una interrelació entre el treballador de Bangladesh, el Vietnam, Perú…, i el d’Europa, cosa que el Nord social i geogràfic, a la pràctica, no assumeix adequadament. El 7 d’octubre és el Dia Mundial pel Treball Decent. Per participar-hi, molts col· lectius sindicals plantegen els seus problemes particulars, no la necessària mobilització global per un interès col·lectiu, sense entendre que la solidaritat amb els treballadors de Bangladesh no és per fer-los un favor, sinó una necessitat per al mateix treballador europeu. Tenim l’exemple d’Inditex, la primera empresa de roba del món, que ha inclòs expressament tots els treballadors de la seva cadena de subministrament, més de dos milions, en un conveni únic. La seva negociació va durar cinc anys i va començar amb assemblees de les treballadores a les fàbriques de Galícia, perquè entenguessin la importància que tenia per a elles el que estaven plantejant al Marroc, la Xina, Bangladesh…
