No cal anar a les Filipines

El periodisme està d’enhorabona. Dos companys de professió han estat guardonats amb el Premi Nobel de la Pau d’enguany. Es tracta de la periodista filipina Maria Ressa, fundadora del portal Rappler, i del rus Dmitri Muratov, que l’any 1993 va llançar el diari Novaïa Gazeta.

El comitè que els ha reconegut amb aquest premi ha valorat la “seva lluita valenta per la llibertat d’expressió i els seus esforços per defensar la llibertat d’opinió, condició indispensable per a la democràcia i la pau”. També ha manifestat que “són els representants de tots els periodistes que defensen aquest ideal en un món on la democràcia i la llibertat de premsa estan confrontats a condicions cada cop més desfavorables. Un periodisme lliure, independent i factual serveix de protecció contra els abusos del poder, les mentides i la propaganda de guerra”. 

Aquest Premi Nobel és un reconeixement al periodisme crític i combatiu, com el que representen aquests dos col·legues: Maria Ressa, denunciant els abusos i els excessos del president filipí Rodrigo Duterte, que ha implantat un règim despòtic i violent en aquestes illes del Pacífic; Dmitri Muratov, combatent la corrupció i l’autoritarisme que ha marcat la política russa des del desmembrament de l’antiga Unió Soviètica.

El periodisme és una de les feines més boniques que hi ha, sempre que es pugui fer amb la voluntat de defensar els interessos generals de la societat i amb llibertat. Però també és una professió dura i sotmesa a tota mena de pressions i sota l’amenaça permanent de la repressió. Com els sis periodistes de la Novaïa Gazeta que han mort assassinats en la història d’aquest diari o els terrorífics informes que publica cada any l’organització Reporters sense Fronteres, on fa balanç de l’estat de la llibertat d’informació al món.

Per fer aquesta feina, tant apassionant com difícil, cal venir plorat de casa. No és qüestió de fer-nos les víctimes. Malauradament, els humans permetem -per deixadesa, per impotència o per por- que existeixi un ordre social profundament desigual i injust. Els periodistes, per la nostra febre vocacional, hem d’estar en la primera línia del compromís col·lectiu per aconseguir una civilització democràtica, ecològica, feminista, pacífica i harmoniosa.

A Catalunya, tots ens coneixem. Per això denuncio que aquí  la situació de la llibertat d’informació és molt precària. Les subvencions i la publicitat institucional de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona,  de la Diputació de Barcelona i de les grans corporacions públiques condicionen absolutament la supervivència i, per tant, l’orientació informativa i editorial dels mitjans de comunicació. La distribució d’aquests ingents recursos públics és absolutament opaca i perversa i denota l’obsessió dels polítics de controlar els mitjans de comunicació i orientar els seus continguts.

Pel que fa als mitjans de comunicació públics, que haurien de ser el baluard de la independència professional al servei del conjunt de la població de Catalunya, la situació és absolutament aberrant. TV3 i Catalunya Ràdio són, des de la seva fundació, el “búnquer” del sectarisme nacionalista i només tenen una doble funció: ser instruments de propaganda d’aquesta ideologia i, a la vegada, exercir la censura dels fets i de les opinions que els resulten contraproduents.

El panorama mediàtic de Catalunya és desolador i la culpa d’aquesta greu pertorbació la té Jordi Pujol, el primer polític que va comprendre la importància estratègica que tenen els mitjans de comunicació per manipular, teledirigir i conformar l’opinió pública. Per això, quan va decidir entrar en política es va dotar, tot seguit, d’un aparell mediàtic potent (El Correo Catalán, Avui i Destino).

Un cop va assolir la presidència de la Generalitat, l’any 1980, una de les seves primeres fites va ser la creació de Catalunya Ràdio i TV3, que va posar immediatament al seu servei personal i al dels seus objectius polítics. Com que El Correo Catalán i Destino ja no li servien, els va fer tancar. A banda de controlar amb mà de ferro els mitjans de comunicació públics, Jordi Pujol va utilitzar tot seguit els recursos de la Generalitat per “untar” els editors de premsa de Catalunya amb publicitat, subvencions, avals… A canvi, òbviament, d’obeir les directrius que arribaven del palau de la plaça de Sant Jaume i de tapar els escàndols de corrupció que ja començaven a sovintejar.

Aquests dies, tots els periodistes catalans hem lamentat la mort d’Antonio Franco, fundador i director d’El Periódico. És una llàstima que no hagi deixat escrites unes memòries on expliqués totes les pressions i censures que va rebre del seu editor, Antonio Asensio, per impedir que el diari publiqués, durant anys, notícies incòmodes amb els interessos de Jordi Pujol i Convergència. 

Aquest ambient tòxic ha fet un mal terrible al periodisme català, que ha arribat als nostres dies i que ha malmès greument la professió. Els polítics coneixen perfectament la feblesa econòmica dels mitjans de comunicació, i més després de la irreversible puixança de la premsa digital, que ha portat a la multiplicació de les capçaleres.

Els ensenyaments de Jordi Pujol són molt útils i tenen plena actualitat. Els polítics que tenen al seu abast pressupostos públics de consideració saben que poden tenir els editors –i, en conseqüència, els periodistes- menjant a la seva mà i a la seva plena disposició. Dient el que toca i callant el que no toca.

I això és el que està passant a Catalunya, malauradament, amb més intensitat que mai: Pere Aragonès, els dirigents d’Esquerra Republicana i de Junts x Catalunya, i Ada Colau, entre molts altres polítics que “toquen” pressupost, saben que tenen les esquenes cobertes i que són “intocables”, perquè els mitjans de comunicació catalans sobreviuen gràcies a ells. El cas del programa que fa Marcela Topor, la dona de Carles Puigdemont, a la TV de la Diputació de Barcelona és el paradigma de la màxima degradació a la qual hem arribat.

No cal anar a les Filipines ni a Rússia per trobar indrets on la llibertat d’informació i d’expressió està amenaçada i assetjada. Per això, no cal moure’s de Catalunya i, per extensió, d’Andorra, l’únic país del món on el català és la llengua oficial i on la feina dels periodistes està totalment condicionada.  

Exigeixo que totes les institucions que dediquen pressupostos públics als mitjans de comunicació disposin d’un consell plural i transparent on s’avaluïn i s’aprovin les adjudicacions que fan, ja siguin de subvencions, patrocinis o publicitat. L’obscurantisme que regna des de fa dècades ha provocat la creació d’un “mercat negre” i inconfessable on es trafiquen informacions i línies editorials a canvi de diners.

Pel que fa als mitjans de comunicació públics: com reclamen amb vehemència els sindicats professionals, cal que la imparcialitat i l’objectivitat sigui escrupolosa en l’elecció dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio, que fins ara obeeixen a quotes polítiques. Hi afegiria: la transparència en la contractació de les productores externes –l’escàndol de Mediapro i Minoria Absoluta és insuportable- i l’eliminació de les “llistes negres” en la selecció d’opinadors i tertulians.    

També vull mostrar, des d’aquí, la solidaritat d’EL TRIANGLE amb el fotògraf Albert Garcia, d’El País, que aquest dijous ha d’afrontar un delirant judici per la suposada agressió a un policia nacional durant els aldarulls de la plaça d’Urquinaona de l’any 2019. La fiscalia li demana 1,5 anys de presó i una multa de 14.000 euros.  

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides