La caiguda de Barcelona

Abans de començar les vacances us vaig suggerir la lectura de quatre llibres aquest estiu: “Thanatia. Los límites minerales del Planeta”, d’Adrián Almazán amb converses amb els científics Antonio Valero i Alicia Valero (Icaria Editorial), “Cuentos del progreso. Conversaciones con el pastor”, de Gustavo Duch (Pol·len Edicions), “Todos los Ahmad del mundo”, d’Ahmad Alhamsho (Plataforma editorial) i “La cara oculta de China”, d’Isidre Ambrós (Diëresis). I us avançava que per la rentrée suggeria “1939. La caiguda de Barcelona”, d’Andreu Claret (Columna Edicions).

Doncs, la rentrée ja ha arribar. “1939. La caiguda de Barcelona” ja és a les llibreries. I insisteixo: val la pena llegir-lo. Val la pena per un motiu doble: per l’entreteniment que suposa seguir el fil de la ficció de la novel·la i pel testimoni històric que inclou. Andreu Claret està sorprès –jo diria que enfadat- perquè hi ha molt poca narrativa escrita i no diguem audiovisual sobre la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes i la fugida de Catalunya camí de França de més 400.000 persones. Camí que la immensa majoria va fer a peu. Com la seva mare, des de Manresa. Portar “1939. La caiguda de Barcelona” als cinemes o les plataformes de difusió de productes audiovisuals contribuiria a anar compensant aquest buit informatiu.

Després de la guerra van venir quasi 40 anys de dictadura. Van ser anys de silenci i por. Quan, un cop recuperada la democràcia, es va començar a parlar del possible retorn de Josep Tarradellas a Catalunya jo tenia vint anys i ni idea que fos el president de la Generalitat a l’exili. Vaig haver de fer un curs accelerat de la història recent de Catalunya per posar-me al dia. A les escoles del franquisme si es parlava dels republicans que la van perdre era per desprestigiar-los. Eren els rojos, els progres, els dolents… Estudiàvem Formación del Espíritu Nacional i un dels meus grans mèrits curriculars és que aquesta va ser l’única assignatura que vaig suspendre quan estudiava en una acadèmia en la qual un retrat de Franco presidia la classe on ens assèiem separats els nois de les noies. Anècdota a afegir: quan els nois es portaven malament els castigaven a seure amb les noies. Així de malalt estava el director d’aquella acadèmia.

Aquell senyor venia a ser el representant dels nostres talibans, els que tanquen les dones a casa o les amaguen sota la roba dels burques i que ara diuen que s’han moderat. Milions d’afganesos no s’ho creuen i per això han fugit i continuen intentant fugir del seu país. La fugida d’aquestes persones és una crisi humanitària comparable a la dels ciutadans que van fugir cap a França per no caure en les urpes dels feixistes.

A Catalunya això passava el 1939. A l’Afganistan el 2021. Confiem que no hagin de passar 82 anys perquè un Claret afganès escrigui una bona novel·la històrica sobre la caiguda de Kabul.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides