“La maté porque era mía”

“Y si vuelvo a nacer, yo la vuelvo a matar”… Aquesta era una de les cançons populars que jo cantava quan era petita. La història és llarga, feixuga, i no s’acaba.

El dissabte 11 de juny, milers de dones vam sortir a les places de pobles i ciutats per expressar la nostra indignació i la nostra ràbia contra l’escalada d’agressions masclistes, aquesta vegada amb l’assassinat de les filles de la víctima, una de les maneres més cruels de fer mal a una dona. Només aquest any, ja són 18 dones i 4 criatures assassinades.

Quants anys portem sortint als carrers i a les places per denunciar aquesta xacra social? Per quin estrany, pervers i terrible mecanisme, tants homes peguen, cremen i maten a les seves dones, justament aquelles dones que han sigut (i potser encara són) companyes de vida i de llit? Com es pot agredir en nom de l’amor? De quina mena d’amor estem parlant?

Com pot ser que una dona tingui més possibilitats de rebre una pallissa de l’home amb qui ha fet l’amor que de qualsevol altre desconegut? Com pot ser que seixanta morts anunciades, perpetrades per la banda de marits violents, no aconsegueixin més que tímides respostes del conjunt de la societat?

El feminisme i la seva lluita han fet avançar les dones en molts aspectes. Jo, que vaig viure en el franquisme, en puc donar fe. Però pel que fa a les relacions en l’àmbit de la parella o en l’àmbit sexual, estem encara allà on érem. La prostitució augmenta, les violacions en manada continuen i la violència de gènere no s’atura.

En el patriarcat i la seva concepció de l’amor romàntic, quan una dona diu “t’estimo”, implícitament està dient: “Pots comptar amb mi”, “vull estar amb tu” (acompanyar-te, escoltar-te, ajudar-te… a tu i als nostres fills/es). Quan un home diu “t’estimo”, implícitament està dient: “Compto amb tu”, “vull que estiguis amb mi” (que m’acompanyis, que m’escoltis, que m’ajudis… a mi i als meus fills). És com si l’amor,

institucionalitzat així, fos un carril de direcció única: de la dona cap a l’home. Si les coses s’entenen així, quan una dona es nega a continuar en aquest carril de direcció única, el seu home se sent amb tot el dret d’agredir-la, matar-la, i fins i tot matar els seus propis fills i filles, per fer encara més mal a aquella seva dona que ha trencat el pacte implícit del patriarcat: la submissió de la dona.

Susana Alonso

El 95% de morts de dones per la violència dels seus homes s’ha donat en el moment en què elles estaven tramitant la separació (o ja s’havien separat). Per què alguns homes no han après a plorar les pèrdues, igual que fem la resta de mortals? Per què els altres homes no els orienten cap a una solució sense violència? Per què tants homes se senten interiorment solidaris amb els agressors? Per què tanta por que les seves dones els abandonin? Aquesta por compartida de molts homes dona com a resultat una gran complicitat envers els agressors, encara que verbalment i ideològicament els rebutgin. Aquesta complicitat, a més, s’institucionalitza, i acaba convertint-se en impunitat: legal, penal i social.

I les dones, per què ho aguanten? A nivell psicològic, hi juguen també factors que se’ns escapen. La lògica ens diria que mai hi ha d’haver una segona vegada, que a la primera vegada que un home agredeix una dona, aquesta, senzillament, l’abandona. Però no acostuma a ser així. I és que la primera vegada que l’home que diu (ho ha dit) que t’estima, amb el qual comparteixes la casa, el llit, el sexe, els fills…, amb el qual has tingut moments bonics, alegres i divertits, i a qui tu t’estimes…, quan aquest mateix home et dona la primera bufetada, la sensació de no entendre res, la sensació de perplexitat impossibilita una resposta clara.

La gran majoria de dones no estem preparades per a aquesta pel·lícula. Això no és el que ens han dit, ni el que esperem, i molt menys, el que volem. I en la recerca d’una resposta coherent i vàlida, ja ha arribat la segona, i després la tercera, i així comença un llarg infern.

Per acabar. Som moltes i molts els que ens esgarrifem davant d’aquests fets. Però no n’hi ha prou. Hem d’exigir mitjans per a les dones, suport social, econòmic, familiar i, sobretot, legal. Però, també cal que tots aquells homes que no participen en la violència activa facin pinya i s’escandalitzin, com fem les dones, i rebutgin clarament les agressions dels seus col·legues masculins.

(Visited 190 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a ““La maté porque era mía””

Feu un comentari