Michael J. Sandel, catedràtic de ciències polítiques a la Universitat de Harvard i premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials, va publicar el 2020 The Tiranny of Merit: What’s Become of the Common Good? Albino Santos Mosquera l’ha traduït per a Debate amb el títol: La tiranía del mérito. ¿Qué ha sido del bien común? Pròleg, set capítols, conclusions, un excel·lent índex alfabètic i més de 50 pàgines de notes. Recullo una de les històries, l’explica l’autor en les conclusions.
Henry Aaron, un dels jugadors de beisbol més grans de la història, es va criar al sud dels Estats Units, en temps de segregació racial. Howard Bryant, autor d’una biografia del jugador, explica que el jove Henry va veure amb freqüència com el seu pare havia de cedir obligatòriament el seu lloc a la cua a qualsevol ciutadà blanc que entrés en una botiga. Quan Jackie Robinson (1919-1972) va trencar la barrera de color al beisbol professional, Henry va sentir la inspiració que necessitava per convèncer-se que també ell podia jugar algun dia a les grans lligues. Tenia aleshores 13 anys. Sense bat ni bola amb què entrenar-se, ja que la seva família no es podia permetre aquests luxes, practicava amb allò que tenia a mà, provava de batre amb un pal taps d’ampolla que li llançava el seu germà. Molts anys després, Aaron va acabar trencant el rècord de home runs de Babe Ruth en tota la seva trajectòria com a jugador professional. Bryant, el biògraf, conclou que “es podria dir que batre va ser la primera meritocràcia que Henry va experimentar en la vida”.
Sandel assenyala que costa llegir aquestes paraules sense quedar encisat per la bondat i la bellesa de la meritocràcia, sense considerar-la una resposta definitiva a la injustícia, sense sentir-la com una reivindicació del talent i l’esforç davant del prejudici, el racisme i la desigualtat d’oportunitats.
No és difícil inferir d’això que una societat justa és una societat meritocràtica en la qual tots i totes tinguem les mateixes possibilitats d’ascendir fins on el nostre talent, les nostres habilitats i el nostre esforç ens portin. No obstant això, ens adverteix Sandel, la moralitat de la història d’Aaron no és aquesta, és una altra de molt diferent: hauríem de rebutjar qualsevol sistema d’injustícia racial (o de qualsevol altre tipus) del qual només es pugui fugir anotant home runs (o encistellant 40 punts per partit).
La igualtat d’oportunitats és un factor corrector de la injustícia, un factor necessari, però és essencialment, matisa Sandel amb raó, un principi reparador, no un ideal adequat per generar una societat bona. No és fàcil tenir sempre present aquesta distinció. Inspirats per l’heroic ascens d’uns pocs, solem preguntar-nos què fer perquè altres puguin tenir també la capacitat de fugir de les condicions que els ofeguen.
En comptes de reparar aquestes condicions injustes, forgem una política (errònia) que fa de la mobilitat social (l’anomenat ascensor social o expressions afins) la resposta a la desigualtat. Però no es això, no hauria de ser això. Enderrocar barreres és bo, conclou Sandel. Ningú hauria de quedar relegat per la pobresa o per qualsevol prejudici (raça, ètnia, sexe, edat, classe social, orientació sexual, etc.).
Però una societat bona, una societat que mereixi dir-se així, no pot tenir tan sols la premissa d’escapar de les situacions d’ofec. Concentrar-se exclusivament o principalment en l’ascens social –l’esquerra ho ha fet en moltíssimes ocasions– contribueix molt poc a conrear els llaços socials i els vincles cívics que vol una societat veritablement democràtica, social i humanitzada.
Una societat que pogués facilitar aquesta mobilitat ascendent (la qual cosa, certament, és cada vegada més difícil i irreal) necessitaria com a mínim trobar formes de fer possible que els que no ascendiran floreixin allà on es troben i es vegin a ells mateixos com a membres d’un projecte comú, sense que aquest projecte comú sigui un fals projecte gens comú dirigit per uns pocs en el seu benefici propi.
La meritocràcia no és una filosofia d’esquerres, no és una filosofia que reporti serenitat i apunti per ella sola a la justícia. No garanteix una societat bona, una societat on totes i tots, independentment de les nostres habilitats i de la nostra sort, siguem tractats amb respecte, amor i humanitat. El nostre repte, la nostra utopia possible.
