El “momentum” Lucas Ferro

Les vacunes ja han arribat massivament i tot recomença. Catalunya any 0 després de la pandèmia. En aquesta tessitura és, objectivament, inexplicable i injustificable que els catalans no tinguem president, ni Govern ni pressupostos de la Generalitat.

Pensem com pensem, votem com votem, aquest desgavell fa mal a tothom. La Generalitat va ser restablerta fa més de 40 anys i, en aquestes quatre dècades, n’hem vistes de tots colors. Però el caos i el desgovern que patim des de fa quatre anys és insòlit i imperdonable.

Això no hi ha empresari, ni treballador, ni autònom que ho aguanti. Només els que tenen una paga garantida –càrrecs polítics, funcionaris, personal de confiança de l’administració, treballadors a sou de l’erari públic, jubilats i joves mantinguts- es poden permetre el luxe de seguir jugant amb el  projecte secessionista.

Aquesta colossal frivolitat, que va tenir la seva màxima expressió en la dui (en minúscules) del 27-O del 2017, és la que explica l’expatriació massiva de la seu social de milers d’empreses catalanes. Ara, la més emblemàtica d’aquestes empreses, CaixaBank, ha esdevingut la primera entitat financera d’Espanya, en culminar l’absorció de Bankia.

Carles Puigdemont va marxar a Waterloo i Isidre Fainé va portar CaixaBank a València. Carles Puigdemont ha merescut el rebuig del Parlament europeu, que ha votat de manera contundent a favor d’aixecar-li la immunitat parlamentària. I no només això: el Parlament europeu també ha rebutjat, per una majoria aclaparadora, que, en el marc jurídic de la UE, Catalunya tingui dret a l’autodeterminació i, per tant a la independència.

Aquests són els “èxits” belgues de Carles Puigdemont. En clau interna catalana, el partit que ell va fundar i que lidera, Junts x Catalunya (JxCat), va quedar tercer en les eleccions del 14-F passat, pel darrere de PSC i ERC. Sense cap opció, per tant, d’encapçalar el pròxim govern de la Generalitat.

El moviment d’ERC, buscant i aconseguint el suport de la CUP a la investidura de Pere Aragonès, ha descol·locat JxCat. La resposta dels seguidors de Carles Puigdemont –acostumats a tenir sempre la paella pel mànec i a manar- ha estat una rebequeria de nen petit.

Els neoconvergents van obtenir, sense massa dificultats per part d’ERC, la presidència del Parlament per a Laura Borràs. Però, sense el mínim “fair play”, JxCat ha arrossegat pel pedregar el candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat, negant-li per dues vegades la investidura i humiliant-lo públicament per haver tingut la gosadia de pactar prèviament amb la CUP.

L’estratègia de JxCat és dilatar el suposat acord de govern amb ERC, aprofitant el marge de temps que té per aconseguir el màxim de quotes de poder, en especial d’àrees que considera claus pels seus interessos polítics i econòmics, com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio), Economia, Educació i Territori. Es tracta de l’enèsima maniobra de Carles Puigdemont i la seva escorta per erosionar i desgastar ERC, pressionant amb el “mantra” que les urnes del 14-F van predeterminar, tant sí com no, un govern independentista.

Però heus aquí que, durant la Setmana Santa, s’ha produït un inesperat gir de guió. Les declaracions del diputat Jaume Alonso-Cuevillas, secretari segon de la Mesa del Parlament, al diari independentista Vilaweb han indignat el “pinyol” puigdemontista, fins al punt de forçar la seva destitució i la seva anunciada substitució per Aurora Madaula.

El canvi, però, no és automàtic. La designació d’Aurora Madaula com a nova membre de la Mesa requereix prèviament la votació secreta dels diputats. Des del 14-F han passat moltes coses en la vida política catalana. I ERC té raons per sentir-se molt dolguda per l’actitud de JxCat.

Ja he denunciat des d’aquesta tribuna que l’actual composició de la Mesa del Parlament (dos representants del PSC, dos d’ERC, dos de JxCat i un de la CUP) és molt esbiaixada a favor dels partits independentistes, que estan sobrerepresentats, i no reflecteix la voluntat democràtica dels catalans expressada a les urnes. La dimissió forçada de Jaume Alonso-Cuevillas és l’oportunitat per corregir aquest greu desequilibri.

En Comú Podem ja s’ha apressat a formalitzar la candidatura del diputat Lucas Ferro per ocupar el lloc vacant deixat a la Mesa per l’advocat de Carles Puigdemont. Enlloc està escrit que Aurora Madaula tingui dret innat a ser la nova secretària segona i la designació depèn exclusivament de la voluntat sobirana de la Cambra.

Votar per Lucas Ferro és demostrar i recordar que JxCat va quedar tercera en les eleccions del 14-F. Votar per Lucas Ferro és la clau per aturar la insuportable prepotència dels neoconvergents, que creuen des de fa 40 anys que Catalunya és seva i només seva. Votar per Lucas Ferro és la manera de reconèixer i expressar la pluralitat de la societat catalana.

Pot semblar una decisió menor, però moltes vegades són els detalls els que marquen la diferència i capgiren la història. La substitució de Jaume Alonso-Cuevillas és un d’aquests “momentums” que passen només un cop en política. ERC i la CUP, per descomptat; però també el PSC, Ciutadans i, fins i tot, el PP tenen l’oportunitat, votant Lucas Ferro com a secretari segon de la Mesa del Parlament, d’acabar amb el supremacisme congènit de Carles Puigdemont i dels seus seguidors.

Catalunya, any 0 després de la pandèmia. Com deia el poeta de Roda de Ter: “Tot està per fer i tot és possible”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides