La fragilitat compartida, una força elàstica

Som fràgils, així ens fan sentir per ser dependents, però també per controlar la possibilitat de sortir-ne. La fragilitat és una propietat que fa trencar-se amb facilitat, però és a partir de la manca de ductilitat, per la poca capacitat d’absorbir energia. Ens volen fràgils per fer-nos febles. La comunitat unida, la xarxa de suport fa que la fragilitat compartida sigui una força elàstica. Passar en solitud les situacions que ens fan sentir impotents ens porta a trencar-nos amb facilitat. La pandèmia ha comportat conseqüències en la salut mental; hem incorporat de forma improvisada i continuada hàbits de treball i relació que ens allunyen de la comunitat.

Fa un any que vivim en solitud o en bombolles de convivència i amb un panorama incert de futur a tots els nivells: social, econòmic, polític. Ens han volgut fer creure que el problema era només un virus, i ho és, un gran problema, aquest virus maleït, però no és l’únic. El virus també té forma de seqüeles, de retallades, de rendes per a pobres, d’estigma. El virus ha portat a una davallada econòmica que afecta famílies senceres i les deixa sense el salari amb el qual subsistien, sense possibilitats de sortida en un mercat precari. El virus que pren forma d’odi a allò diferent i ens converteix en monstres egocèntrics.

No ens volien deixar veure la realitat, milers de persones expulsades amb força de casa seva, per donar-la a grans tenidors. Famílies que han vist envaïda la seva llar, la seva intimitat, que les han fet fora de casa amb quatre coses, que veien tapiar les finestres i portes amb els llibres, les joguines i la roba a dins. La pobresa en augment, la manca de drets, la manca de recursos a la qual ens empeny un sistema precaritzador i negador que s’amaga darrere un virus. No es tracta de mala gestió, sinó d’estratègia planificada perquè la fam s’imposi a la comunitat.

Qualsevol de les moltes sèries que hem vist durant aquest any de confinaments portava la distòpia a l’ADN. Hem treballat a casa, hem estat presents, més que mai, amb les nostres famílies nuclears, i el nostre espai íntim ha esdevingut espai de relació social, familiar i laboral del qual només sortíem a partir de petites finestres virtuals. Malgrat això ens han bombardejat amb anuncis d’alarmes, notícies de robatoris, sovint tenyides de xenofòbia, sovint falses o falsejades.

Ens han aïllat i tancat davant de pantalles que escopien continguts generadors d’un sistema de valors que volia fer marxa enrere en els drets. Tot plegat per accentuar la nostra sensació de vulnerabilitat. Violències extremes com els desnonaments, violències sexuals, impel·lir a l’exclusió, negar els drets i l’existència és el que no hem vist prou a les nostres finestres pantalla. Sí que hem vist com es criminalitza la resposta, com es maximalitza la violència, com es menteix descaradament per tal que la consciència crítica no trobi espai. Ningú vol ser el dolent de la pel·lícula i els dolents eren els i les joves, els i les indepes, les persones trans, els ocupes, es tractava de buscar un enemic que tingués un element comú: la por.

Mahatma Ghandi va ser un pensador que va esdevenir líder. Una persona d’aspecte fràgil i feble que era capaç d’aixecar un poble, i això el feia fort. Va crear el principi de la no-violència i la resistència passiva, però també va ser conscient del que era la violència. Deia que “la pobresa és la pitjor forma de violència”.

Ser conscient és passar de la fragilitat a la fortalesa, de la invisibilitat a ser centrals. El principi de la no-violència no és posar l’altra galta i abaixar el cap, com ens ensenyen, sinó seguir lluitant per construir i sumar. Dividir-nos, negar-nos, perdre la consciència de classe, de la diferència sexual, del passat colonial o negar l’existència de la violència masclista, de les desigualtats per orientació sexual o de gènere, deixar la violència com a patrimoni únic de qui defensa una societat basada en les desigualtats estructurals que conformen el sistema de dominació és trencar la nostra fortalesa, entregar-nos a la por i fer-nos fràgils.

Hi ha moments en què defensar un nou sistema de valors ens sembla una tasca titànica i voldríem fugir i abandonar. La violència estructural fa que les desigualtats afectin les persones en tots els àmbits, legitima la pobresa i la mort, es basa en la por a perdre, parla de la dictadura del que és políticament correcte mentre es riu de 40 anys de franquisme. És aquesta violència la que ens empeny a abandonar, però cal anar-hi, anar-hi, anar-hi!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides