El 14 de febrer Catalunya va celebrar eleccions per elegir els representants dels ciutadans al seu Parlament, tot i la temptativa de Pere Aragonès, actual president de govern en funcions, de suspendre-les sine die, amb l’excusa que no es podria garantir la seguretat .
Les eleccions, caracteritzades per una abstenció elevada, van donar la majoria d’escons i vots al PSC. Vox va entrar per primer cop a la Cambra catalana i els altres partits van ser greument castigats per les urnes. El més rellevant va ser que ERC, per primera vegada en 90 anys, té l’opció de governar Catalunya i treure’ns de dubtes de si és realment d’esquerres; els resultats permeten alternança democràtica i ofereixen molt joc si se sap actuar amb intel·ligència.
Tenint en compte el nombre de vots, del total emesos, resulta el següent:
Pacte d’esquerres (PSC, ERC, ECP): 74 escons, 51,19% de vots i 417.769 vots perduts.
Pacte independentista (ERC, JxCat, CUP): 74 escons, 48,05% de vots i 718.644 vots perduts.
És obvi que, a igualtat d’escons, el pacte d’esquerres té més legitimitat democràtica: supera en més de 3% en vots al pacte independentista, i incorpora a la formació guanyadora de les eleccions, el PSC. Des del punt de vista tendencial, perd 300.000 vots menys que la segona opció i ofereix més oportunitats per a resultar reeixida i estable per estar en sintonia amb el pacte que hi ha al govern d’Espanya. L’altra, en canvi, insisteix a repetir el que ja va ser un fracàs i és difícil obtenir estabilitat entre socis antisistema allunyats ideològicament, el nexe dels quals és la independència, però amb visions oposades de com dur-la a terme i amb un model de futur sense concretar.
Però, fins ara, no sembla que hi hagi bons vímets. El 12 de març es va constituir la Mesa del Parlament, que a més de no representar la pluralitat de la càmera, és la millor opció per impedir que es governi d’una manera efectiva i raonable, fins i tot des d’una òptica independentista. I el 26 de març es va realitzar el primer debat d’investidura, tan fallit, que JxCat va assegurar que tampoc li donarien oportunitat a Aragonés en una segona volta, que al seu torn es presentava a la investidura amb un acord amb la CUP que el sotmetrà a una moció de confiança al cap de dos anys. Comencem malament …
Catalunya necessita recuperar-se dels traumes que ha viscut: crisi econòmica, corrupció del partit de referència del període democràtic de Catalunya, reducció dràstica de l’estat de benestar alhora que es fomenta l’administració clientelar d’allò que és públic, procés independentista basat en el foment de l’odi i la confrontació, pandèmia dubtosament gestionada i crisi econòmica derivada de tots els processos anteriors. De tot això, ens venen discursos de “passar pantalla”, en un intent de mals governants, de fugir d’estudi.
Els resultats a les urnes obren la possibilitat de reconstruir la salut econòmica i el benestar ciutadà, possibiliten la negociació per suavitzar les condicions dels líders independentistes empresonats o fugits de la justícia i sobretot: permeten elaborar una proposta d’encaix de Catalunya a Espanya, de caire federalitzant, al qual la majoria dels ciutadans votarien positivament en un referèndum, segons les enquestes d’opinió del CEO, quant al model d’estat preferit per a Espanya en primera i segona opció.
Per què Aragonès opta per la pitjor de les opcions? Se sent còmode fent de trapezista en el tall de la navalla o li ha donat per practicar esports de risc i emoció? Humilment crec que l’independentisme està atrapat en el seu propi patró de pensament, que el farà caure en els mateixos errors una i altra vegada. Des d’aquest relat ben construït a partir de falses premisses només es pot sortir tornant al principi, canviant els axiomes sobre el que es construeix tota la resta, o mirant a vista d’ocell el laberint. També podria servir un bon llibre d’autoajuda que incorpori el que Edward de Bono va anomenar Lateral Thinking, que proposa camins diferents als emprats pel raonament lògic tradicional, afavorint perspectives noves per a bregar en un món complex. Però clar, perquè sigui tot un èxit, es requereix cert entrenament en aquest tipus de raonament.
