Joan Laporta, personatge al voltant del qual s’ha alimentat una propaganda oficial de guanyador anticipat de les eleccions, campanya que inclou la televisió i la ràdio públiques de Catalunya, es troba, no obstant això, davant una realitat ben diferent a la que es pot desprendre de la seva popularitat: que no compta amb el suport del món financer. Si avui guanyés les eleccions no podria presentar l’aval exigit per la llei, per la senzilla raó que ningú o molt pocs són capaços de deixar a les seves mans una responsabilitat econòmica d’aquest calibre.
L’aval econòmic puja a 124,6 milions d’euros, xifra corresponent al 15% del pressupost fixat per l’anterior directiva per a la temporada 2020-2021, 828 milions d’euros, mancant l’aprovació de l’assemblea. En cap cas variarà substancialment.
Els reiterats intents de l’expresident per aconseguir-lo estan resultant inútils per dues raons. Una, perquè lògicament no posseeix, al contrari, cap prestigi financer que li obri les portes de les entitats creditícies que li puguin facilitar aquest aval. I sobretot, i fonamentalment, perquè el més probable és que aquest aval s’hagi d’executar finalment, tard o d’hora, ja que el càlcul de les possibilitats d’acumular pèrdues al llarg del mandat no resisteix cap argument en contra d’aquest final ja escrit.
Tot indica que aquesta temporada en curs ja generarà un dèficit patrimonial de 200 milions d’euros. La capacitat de recuperar-los en mans d’un president malbaratador, descurat i fester està fora de tot dubte. I menys encara, com és sabut a tota la ciutat, si el gran poder econòmic que suposa CaixaBank no pensa a oferir-li la mínima cobertura.
L’especial interès dels bons com la gran solució proposada des de la seva candidatura respon també a aquesta necessitat, doble i associada, de generar cash i disponibilitat per als seus negocis i operacions més urgents, fitxatges i renovacions que ja té pactades per a compensar als inversors de la seva milionària campanya, però sobretot d’aconseguir que una entitat financera accepti liderar aquesta emissió i afavoreixi la tramitació d’un aval condemnat a ser executat.
La valoració de la confiança en Laporta està en negatiu a tot el món financer perquè ningú pot oblidar els seus resultats econòmics del mandat entre 2003 i 2010, de 47,5 milions d’euros de dèficit, impossibles d’esborrar i ratificats per una sentència ferma.
Això és el que està provat i l’única realitat que resumeix el seu fracàs extraordinari en la gestió patrimonial del club. El primer dia de l’entrada de la junta següent a les eleccions de 2010, el nou president va haver de vendre a un jugador per a pagar la llum, l’aigua i les nòmines de jugadors i empleats. Laporta va deixar el club arruïnat, endeutat i amb tots els recursos esgotats.
A més, contra Joan Laporta i la seva junta pesa una condemna ferma, ratificada pel Tribunal Suprem, per no haver avalat en el seu moment en les eleccions per al seu segon mandat en 2006, una sentència que va estar a un mil·límetre de ser executada per la via de l’embargament. Es va salvar gràcies a l’oportuna i generosa intervenció del president Josep Maria Bartomeu, retirant el recurs davant l’Audiència Provincial.
Tots els intents i les negociacions iniciades per Laporta, basades en el populisme de la seva figura, acaben no obstant això en un calaix dels bancs quan es revisen les seves actuacions, el seu programa i la seva actitud lleugera, irresponsable i capritxosa a l’hora d’administrar els recursos del FC Barcelona.
Laporta busca avals personals, companys de viatge en la junta i inversors externs que dipositin a la Lliga de Futbol Professional aquestes garanties, sense les quals no és possible la proclamació de president, arribat el cas, en el supòsit d’una victòria electoral. Ha aconseguit atreure a uns quants empresaris que li han promès avalar, però només en la teoria, abans de veure com es desenvolupa la campanya i d’acabar de conèixer de prop a un personatge que, amb el seu historial, no genera més que desconfiança.
És possible, fins i tot, que aquesta mateixa setmana obtingui respostes en un sentit o en un altre que, en tot cas, i en el millor escenari, no cobriria el 100% d’aquests 124,6 milions euros necessaris per a ser president.
