Les entrevistes de Joan Laporta es van semblant cada vegada més unes a altres per fades i buides. Ni es desferma ni aporta res, ni una solució als greus problemes del club ni per descomptat tampoc far al·lusions al seu passat, esborrat de la memòria de la majoria de la premsa. En tot cas, com va ocórrer en la decebedora entrevista a RAC1 d’ahir, per a recordar que “ja vam trobar un panorama semblant el 2003”, fent referència a l’herència de Joan Gaspart, en veritat horrible i ruïnosa. Però no li va seguir la repregunta lògica i periodísticament pertinent: Pitjor que la deixada per Laporta el 2010?
No existeix avui, en aquest sentit, cap rastre ni al·lusió a aquesta època, esborrada de la memòria del periodisme i de l’opinió pública en general perquè ara no toca, no és bon moment i només està permès evocar els èxits esportius del qual, estadística en mà, pot considerar-se el tercer millor mandat d’un president de la història del club (2003-2010), perquè en títols i resultats econòmics aquest és el rànquing.
Certament aquest és el balanç de Laporta, qui va gaudir del fitxatge de Ronaldinho gràcies a Sandro Rosell, de Messi gràcies a Joan Gaspart i de Josep Guardiola gràcies a Evarist Murtra, tres peces clau en les quals el seu primer posicionament va ser contrari. De fet, ja havia rebutjat a Guardiola en el seu equip electoral el 2003 i gairebé ho fa el 2008 perquè la seva junta apostava per Mourinho o un perfil semblant; també va autoritzar la cessió de Messi a l’Espanyol perquè Rijkaard no creia en tant driblin i abans que Ronaldinho hauria portat als jugadors que demanava Cruyff, Aymar, Albelda i Ayala del València.
No existeix una forma menys cínica d’abordar el futur immediat del Barça que al·ludir al final de Gaspart sense admetre que quan Sandro Rosell va entrar en el club l’1 de juny del 2010 va haver d’acceptar una oferta per Chygrynsky per a poder pagar els endarreriments de nòmines de jugadors i empleats. Mai el futur s’havia semblat tant al passat com amb l’amenaça de la volta de Laporta.
