El procés català cap a la decadència

A Barcelona torna a ser habitual trobar-se persones que a la nit regiren entre els contenidors de les escombraries a la recerca d’un tros de pa per distreure la gana. I no en llocs amagats de la perifèria. Això passa al cor del benestant barri de Sant Gervasi.

Diuen els que en saben que el 30% dels treballadors barcelonins estan en ERTO o en ERO, i que en els districtes més vulnerables, com és el cas de Ciutat Vella, l’atur ha crescut un inquietant 70%. I la culpa no és només de la pandèmia. Si ho fos, l’economia catalana no s’hauria vist superada per primer cop en la història per Madrid, i el drama és que en lloc de mirar cap endavant, hem de mirar de reüll a la nostra esquena, no sigui cas que també ens avanci València.

Catalunya ha hagut d’afrontar la crisi de la covid quan tot just començava a recuperar-se dels estralls generats per aquelles protestes de l’octubre del 2019 que tan alegrement potenciava el mateix Govern. Les marxes contra la capital que van col·lapsar Barcelona, algunes d’elles encapçalades per tot un president de la Generalitat, i les nits glorioses de la batalla d’Urquinaona, aquelles on en lloc de sancionar els brètols que destrossaven la ciutat s’obrien expedients als mossos que intentaven contenir-los, van tenir un efecte dramàtic sobre l’economia del qual ningú no ha parlat mai, malgrat que alguns sectors, com per exemple l’immobiliari, van veure aturada la seva activitat en sec durant mesos.

Produeix una profunda sensació d’amargor saber que avui Barcelona podria ser la seu del primer banc espanyol, una posició privilegiada a partir de la qual intentar construir aquest sector financer que sempre ha estat un dels punts febles de Catalunya, però la Caixa i el Banc de Sabadell van fugir ja fa temps d’aquest lloc extravagant que es permetia el luxe d’impulsar campanyes destinades a descapitalitzar-los. Amb ells va marxar el grup Planeta. La quarta multinacional del sector de la cultura del món, que es diu de pressa, i a la qual pertany Edicions 62, la principal editorial de llibres en català. Va fugir davant la indiferència d’un departament de Cultura obsedit a negar la catalanitat d’escriptors com Marsé o Mendoza, mentre dedica bona part del seu pressupost a alimentar el pou sense fons que és avui dia TV3.

És així, a còpia d’ignorar pèrdues d’aquest calibre, enorgullint-nos fins i tot del desastre, negant com nens petits tota realitat que no ens agrada, que Catalunya s’ha situat, també per primer cop en la història, per sota de la mitjana del PIB europeu. En els darrers 10 anys, els mateixos que porta viu el procés, hem passat de ser un dels motors d’Europa a ser una de les seves rèmores. I la culpa no és de Madrid, ni de Brussel·les, sinó de la nostra pròpia estultícia, que ens porta a votar elecció rere elecció partits amb candidats i propostes delirants.

Sabem des de fa molt temps que un dels principals motors de la nostra indústria, com és l’automoció, afronta un futur incert a causa de les polítiques de descarbonització de l’economia, sense que ningú s’hagi plantejat seriosament estratègies per transformar-la de manera que no se’n ressenti l’ocupació. La marxa de la Nissan de Catalunya ha estat només un primer avís de la urgència d’aquesta feina. Tampoc sembla que es faci gaire cosa per liderar el procés que vol impulsar la UE per fer una transició ecològica al continent, i les poques idees que es llencen, com la NASA catalana, amb la consegüent reinvenció d’aquest erm que és avui l’aeroport d’Alguaire per crear un parc empresarial al voltant de la indústria aeronàutica, generen un escepticisme generalitzat, i no per dolentes, sinó pel descrèdit interior i exterior del Govern que les promou.

El procés no ens ha conduït cap a la independència, sinó cap a la decadència. Contemplem com davant l’emergència que vivim, Catalunya segueix embrancada en debats estèrils sobre el suposat pòsit totalitari d’Espanya i d’uns presos que surten diàriament per la tele a mentir-nos dient que estan tancats per les seves idees, quan ho estan pels seus actes.

Catalunya recorda cada cop més aquella Constantinoble que discutia abraonadament sobre el sexe dels àngels mentre els otomans assetjaven les seves muralles. I, mentrestant, el temps passa. Hem llençat deu anys a les escombraries, i la pregunta sense resposta és si ens podem permetre perdre’n ni un sol més.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides