El naixement del Servei Nacional de la Salut

El naixement d’una nova hegemonia de la salut: dos antecedents col·lectius i lideratges. X Congrés de metges i biòlegs de llengua catalana. Perpinyà 1976 (perdoneu el títol, fruit dels temps, fa més de 45 anys; avui més correctament en diríem: Congrés de professionals de la salut de Catalunya).

La seva segona ponència –“Funció social de la medicina”– posava les bases ideològiques (els valors) i organitzatives del futur Servei Nacional de Salut que volíem a Catalunya. Analitzava el concepte de salut (Jordi Gol), posant en qüestió la definició de l’OMS. La qualitat de l’acte mèdic, els drets dels pacients (Francesc Abel). La promoció de la salut com a objectiu primordial de la medicina i de l’organització sanitària (Ramon Espasa). Bases organitzatives per a la defensa de la salut (Nolasc Acarín). Propostes que eren les bases del futur Servei Nacional de la Salut, autonomia nacional i descentralització sanitària (Miquel Roca). Àmbit d’Estructura Sanitària del Congrés de Cultura Catalana (1977). Veritable “procés constituent”, amb 12.500 inscrits en diferents àmbits socials. Que en les seves resolucions ja diu: “Recollint l’oferiment de la clausura del X Congrés de metges i biòlegs de llengua catalana, la comissió gestora de l’Àmbit de Sanitat del Congrés de Cultura Catalana (president, Ramon Espasa; secretari, Josep Martí) integrem tots els seus treballs (i s’editen algunes ponències) en aquest àmbit”.

Així, en les perspectives de futur, diu: “Cap a una nova organització sanitària per a la promoció de la salut” i aquí menciona els determinants de la salut socials, econòmics i culturals, a més dels biològics. I diu: “La promoció de la salut, en lloc de la lluita contra la malaltia, representa un tomb copernicà que caldrà donar, tant per al millorament social com per trobar una nova estructura organitzativa per a l’assistència sanitària. En definitiva, per passar d’una concepció d’assistència sanitària, presidida i dominada per la idea de la malaltia (ja instaurada), a una organització basada en un ideal de salut.

El Servei Nacional de Salut representa per nosaltres aquesta resposta: organització integrada, ordenada i normalitzada de totes les funcions en un únic departament de l’administració pública”.

Aquest procés de canvi de la creació d’una ideologia sanitària centrada en la malaltia, ja instaurada, a una de prioritats en la salut, va ser possible perquè es donava en un context social i polític que podem anomenar “primavera democràtica” (per molts, la transició). Tot el país, com ara en la postpandèmia, desitjava una nova realitat posada al dia (“llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”). I en aquesta primavera surten actors que lideren intel·lectualment i socialment aquestes idees: un d’ells és el Gabinet d’Assessoria i Promoció de la Salut (GAPS), el 1976, dins del primer Col·legi de Metges democràtic, seguit pel Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris (CAPS, www.caps.cat), el 1983.

Altres lideratges, en aquells temps sense internet ni xarxes, van venir dels autors de llibres (cinc llibres en dos anys) i revistes sobre el tema (autors fonamentalment dels partits d’esquerres, llavors PSUC i PSC: Acarín, Espasa, Jordi Gol, Raventós, Vicenç Navarro i altres) que nodrien de material conceptual i propostes el nou SNS.

Finalment, ja amb la democràcia parlamentària establerta, Catalunya rebia les primeres transferències sanitàries el 1981. El 1986, amb Ernest Lluch de ministre de Sanitat a l’Estat, s’aprovava al Congrés dels Diputats, la Llei General de Sanitat, que establia un Sistema Nacional de Salut, públic, finançat pels impostos (no per quotes de la Seguretat Social), universal (equitat), integral (salut i assistència sanitària) i integrat, amb descentralització autonòmica important. És a dir, uns serveis públics moderns, progressistes, autèntics pilars en aquells temps del que en dèiem Estat del benestar. Després s’ha anat pervertint (per les dinàmiques imperants del neoliberalisme i el corporativisme).

Ara toca, amb el que ha posat en evidència la pandèmia, 34 anys després de la Llei General de Sanitat i 44 anys després del procés constituent de la primavera democràtica (almenys formal), una nova repensada i posada al dia del nostre Sistema Públic de Salut, amb els conceptes i l’hegemonia de la salut i les cures, com ja dèiem el 1976, fa 44 anys.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides