LAPORTA, EL PRESIDENT EMÈRIT (III)

La traïció de Ferran Soriano, el 'boig' de la comptabilitat, per a una aliança contra el mateix Barça

A punt de finalitzar el segon any de mandat(2004-05), el que acabaria sent el president emèrit del Barça, Joan Laporta, s’havia quedat sense Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu, Javier Faus, Jordi Moix i Jordi Monés, bona part del bloc aportat per Rosell a la candidatura guanyadora de 2003. El club ja patia llavors les conseqüències d’una direcció econòmica i financera deficient, posada en mans d’un personatge que també amb el pas dels anys acabaria convertint-se en un ‘destructor implacable’, Ferran Soriano, que no havia dubtat a trair qui li havia obert les portes de Camp Nou, Sandro Rosell, igual que Marc Ingla.

Ràpidament, tots dos van escollir servir a qui més estava disposat com Laporta a utilitzar el FC Barcelona per als seus propis interessos personals, abandonant la lleialtat que se’ls suposava cap a Rosell i lliurant-se als propòsits reprovables que Laporta tenia pel Barça.

Aquesta va ser la gènesi d’una disputa permanent i d’un conflicte que encara avui perdura de fons a l’entorn del barcelonisme entre Rosell i l’eix Soriano – Laporta, ja que en aquella jove junta de 2003 sense la conspiració primera de Soriano i d’Ingla a favor del president no haurien estat possibles els errors d’embalum en la gestió que finalment sumarien més de 100 milions pèrdues acumulades entre les delirants i imprudents decisions de tots dos.

Per començar, en les primeres reunions de junta va ser quan Laporta i Soriano van aconseguir tirar endavant resolucions tan dràstiques com votar negativament a presentar una acció de responsabilitat contra la junta anterior de Joan Gaspart primer i d’Enric Reyna amb a finalitat de rescatar els més de 100 milions perduts com a resultat d’un mandat descontrolat i inconscient.

Per a sorpresa de Rosell i dels seus, Soriano i Ingla, van estar d’acord en contradir el principal eslògan de la promesa electoral de ‘aixecar les catifes’, votant com va proposar Joan Laporta a favor de deixar el passat en pau i a més permetre la primera ‘genialitat’ de Soriano, que va ser incloure en les pèrdues de Joan Gaspart una de les seves bestieses comptables: procedir a una devaluació dels actius, jugadors fitxats per Gaspart que no servien per a res, per evitar pèrdues pròpies. Ho va fer en forma de provisió amb càrrec als comptes de Gaspart.

Però, això acabaria sortint exactament a l’inrevés, ja que Laporta va ser dels que més van forçar la maquinària electoral per avançar les eleccions al dia 15 de juny, fet que va propiciar que, com regien els estatuts, la temporada 2002-03 s’hi imputés a la junta entrant . El mateix que ha passat ara gràcies al vot de censura al mig de la temporada 2019-20, que tancarà la directiva que surti de les eleccions sense que sigui possible exigir responsabilitats a Josep Maria Bartomeu.

Els més de 60 milions que llavors es va voler estalviar Soriano li van ser retornats, lògicament, perquè havia estat una decisió de la junta de Laporta i a més amb incidència en la temporada 2003-04 per una sentència de la qual es parlarà en un altre capítol.

En aquesta arrencada dirigida pel tàndem delirant Laporta-Soriano també van convèncer l’assemblea d’aprovar un augment dels abonaments de gairebé el 40%, el més alt de la història a més d’aprovar un mandat per lluir publicitat a la samarreta, cosa que mai abans de havia plantejat tampoc ni estava, per descomptat en el programa electoral. No veien un altre manera de sortir de l’atzucac econòmic en què s’havien ficat per infringir la pròpia llei, intentar fer trampes en la comptabilitat, especialitat de Laporta i de Soriano, i desatendre una de les seves promeses electorals més atractives i de major compromís amb els socis que els havien votat: aixecar les catifes per les sospites i presumptes evidencies de que Gaspart n’havia fet de grosses.

Caldria esperar a fer-ho el 2010, amb el retorn de Sandro Rosell, ara com a president, però per reclamar les irregularitats i els desastres financers que s’acumularien en aquest mandat. Ferran Soriano encara seria responsable, de connivència amb Joan Laporta, d’una sèrie de fracassos sonats i extraordinàriament perjudicials per a l’economia i reserves de l’FC Barcelona, ​​una figura que inspiraria amb els anys a Víctor Font a seguir la seva obra. Com en una pel·lícula de terror, el club sempre sembla estar indefens.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides