Fins quan seguiran en el seu lloc els assessors i l’equip de campanya de Víctor Font? Aquesta és la pregunta que sura a l’ambient de la precandidatura, fins ara propietària d’un rècord que s’ha guanyat a pols d’errors, rectificacions i sonats fracassos, especialment visibles.
L’última pífia de Font ha tingut com a protagonista un excandidat que sembla haver viatjat en el temps des de no se sap quina dimensió: Jordi Majó que, prèviament, hauria intentat de nou fer passos pel seu compte sense cap resposta social ni de cap tipus. Majó s’havia cregut el seu propi personatge, el d’un excandidat amb una dimensió mediàtica destacada i amb experiència suficient com per presentar-se, encara que fos a última hora, i col·locar-se davant de tots.
Tot i que ho havia intentat amb tots els precandidats venent aquesta pel·lícula irreal i de pura fantasia, l’únic que havia picat era Víctor Font, o millor dit el seu equip sobre el qual ja circulen vídeos de relliscades i caigudes en plena cursa.
Majó, amb antecedents d’haver escrit a twitter comentaris xenòfobs i d’haver donat likes i aprovació pública a posicions de Vox, volia incorporar-se a la cursa electoral de la mà de Bairan Tutumlu, agent de jugadors i home de negocis en l’àmbit internacional de futbol només obsessionat en evitar que Joan Laporta sigui president. Bairan està posant sobre la taula 500.000 euros per contribuir a les despeses de la campanya electoral dels candidats opositors i no es descarta que ho acabi aconseguint.
De les precandidatures temptejades l’única a la qual Majó, amb Bairan Tutumlu, havia aconseguit ocultar els seus antecedents xenòfobs i de risc, si més no per no defraudar la sensibilitat barcelonista, clarament emparada en uns valors que van per un altre camí molt diferent, havia estat la de Font.
Els filtres de l’equip de Víctor Font no van detectar un potencial perill en la seva incorporació, segurament perquè si en el pack estava aquest mig milió d’euros d’injecció semblava haver garanties suficients de serietat.
El resultat, propi d’un sainet electoral i de disbarat, és que després de ser anunciada la incorporació de Jordi Majó, tot just a les tres hores de la difusió de la notícia del fitxatge, Víctor Font va haver de sortir a anunciar la seva destitució fulminant per culpa de aquest passat que les xarxes socials es van encarregar de ressuscitar i propagar en qüestió de minuts.
Per bona predisposició que la premsa segueixi adoptant en relació a Víctor Font, el més protegit pels mitjans i per l’aparell polític de l’independentisme, els continus entrebancs de la seva campanya ratllen el ridícul. La veritat es els seus números 2 i 3 de campanya, Antoni Bassas i Albert Roure, han aconseguit caricaturitzar bona part de la seva proposta basada en ser el precandidat que més anys porta treballant l’assalt a Camp Nou, exactament des de 2013. Aquesta previsió i acurada preparació cau a trossos dia a dia.
Desconèixer que Jordi Majó ja no és aquell precandidat que va donar certa sorpresa en les eleccions de 2003, que ja és un barcelonista sense seguidors ni influència a més de identificar-se amb l’extrema dreta no és de rebut i desqualifica a tot el seu equip, per no parlar del desconeixement del propi Víctor Font sobre la ciència infusa del barcelonisme.
Jordi Majó ja va desbrrar el 2015 amb un intent de tornada a l’actualitat amb una precandidatura surrealista. La seva aventura va concloure presentat poc més de mil signatures i la desconcertant petició davant l’OAB (Oficina d’Atenció Barcelonista) d’haver estat objecte d’un robatori de signatures en el trajecte entre el seu domicili i el Camp Nou i exigint que li fossin validades aquestes paperetes desaparegudes. Costa discernir quin episodi dels dos sembla més ridícul electoralment parlant.
La reacció de Majó no ho ha estat menys acusant ràpidament a Víctor Font de ser víctima d’una venjança política: “Pensava que amb Víctor Font ens unia l’afecte al Barça, però resulta que això ja depèn de si ets d’un signe polític o de un altre”, ha dit.
