De la delinqüència Reial a la REPÚBLICA

La “regularització” per Joan Carles de Borbó – rei abdicat des de 2014- de 678.393 euros davant l’Administració Tributària espanyola revela, ofensivament per a tots els ciutadans, com qui ha ocupat la més alta jerarquia de l’Estat durant 36 anys, menysprea i trepitja la Constitució de 1978. Sobre tot, quan s’acaba d’aprovar -que no de complir- l’Ingrés Mínim Vital que, per a alguns nuclis familiars, representa la mòdica quantitat de 7.199,86 euros anuals. Però és la conseqüència d’una Monarquia instituïda per la Dictadura, encara que després fos ratificada pel poble espanyol. Però aquest individu, més enllà de certs mèrits de la seva primera etapa, no pot, en cap cas, desconèixer que la Constitució que el va fer pujar a la categoria de primer membre de la institució monàrquica li exigia i li segueix exigint una conducta de respecte màxim i lleialtat a la Constitució.

Se li podrien fer diverses preguntes per acreditar que, en la mesura que ha desobeït flagrantment la Constitució, ha fet de la institució que representava i controlava una institució antidemocràtica mereixedora del més dur retret i de ser sotmesa a judici de tots els espanyols. Sr. Joan Carles, sap vostè que era el primer responsable de “garantir un ordre econòmic i social just”? Sap vostè que tenia el deure de procurar que “la llibertat i igualtat dels espanyols fossin reals i efectives”? Quina ha estat la seva aportació per a aquestes fins constitucionals? Rotundament, cap. És més, s’ha aprofitat del seu càrrec altíssim  per aprofundir la desigualtat social i econòmica -la recent regularització n’és una de les moltes mostres- i fomentar una societat cada vegada més fragmentada i pobra. Davant d’aquesta duríssima realitat, cal que les institucions del Poder Judicial no eludeixin les seves responsabilitats -com ha fet fins ara el Tribunal Suprem- i que la ciutadania celebri el dia en què Joan Carles I sigui jutjat penalment.

Però no en té prou. Ha aprofitat el seu alt càrrec per empobrir encara més a Espanya enriquint il·lícitament i, a més, incomplint els seus deures fiscals.

I, com tants altres ciutadans poderosos i adinerats s’ha lliurat, per ara, de ser perseguit pel delicte de frau fiscal -en directe perjudici de la majoria- pel privilegiat tractament que el Codi Penal encara atorga als delictivament enriquits en permetre que quedin lliures de responsabilitat penal -com els Pujol- si el defraudador abona part del deute dins d’un termini.

Gràcies a això -com ara l’abdicat- van quedar exclosos de ser perseguits penalment els 659 ciutadans espanyols, denunciats per Falciani, que a través de 3.000 comptes corrents al HSBC de Suïssa, -Sr.abdicat, li sona?- havien omès reconèixer i declarar davant la Hisenda Pública espanyola una suma aproximada de 6.000 milions d’euros.

Però una part important de la delinqüència fiscal que practica l’abdicat seria impossible sense l’ajuda dels paradisos fiscals i, en particular, segons sembla, de l’illa de Jersey. No és el moment de estendre’ns sobre aquesta complexa i inaudita realitat. Però si recordar les veus que moltes vegades han exigit la seva desaparició davant la culpable passivitat dels Governs i de la comunitat internacional. Entre d’altres, la Resolució de Congrés de Diputats (BOCG 2005.05.20) que reclamava “concentrar les actuacions investigadores en aquells àmbits i sectors, en els quals s’han detectat bosses de frau més importants com els paradisos fiscals”.

Els paradisos fiscals “poden constituir un obstacle insuperable per al desenvolupament econòmic dels països pobres, usurpant la sobirania d’altres països i creant incentius per a la delinqüència econòmica” (Parlament Europeu, abril 2010) .El mateix Parlament,  el 8 de març de 2011 , va declarar que el frau fiscal a la UE era, llavors, de 200.000 a 250.000 milions d’euros.

El Congrés de Diputats, “en resposta a les demandes de la ciutadania”, el 12 de Juliol de 2011 va aprovar instar el Govern a “continuar reforçant la lluita contra el frau fiscal i donar suport, de manera coordinada amb la comunitat internacional, a la supressió dels paradisos fiscals “.

Ha estat inútil. Aquí segueixen, emparant el costat més fosc de l’economia -el frau fiscal, el blanqueig de capitals, el tràfic de persones i d’armes i el terrorisme-.

Ho exposava molt bé el nº 4 de la revista Alternativas Económicas. A Espanya, incloent a Catalunya, clar, un banquer guanya anualment tant com 329 mestres. I, una altra dada completament expressiva de la desigualtat existent. Un miler de directius bancaris guanya anualment 700 milions d’euros. Així ho expressava també el professor Fontana: la conseqüència de les actuals polítiques econòmiques és “l’enriquiment gradual dels més rics i l’empobriment de tots els altres” (El Futur és un país estrany. Editorial Pasado&Presente).

A tot això que exposem cal afegir la Causa que Joan Carles I té oberta davant el Tribunal Suprem -la num.21092 / 2018- per la querella que va presentar Esquerra Unida i altres querellants per diferents conductes presumptament penals, pendents -fins quan?- de ser definitivament investigades.

El Rei abdicat, ja abans del seu actual estatus, va contribuir activament al seu il·lícit enriquiment, amb independència de la seva possible inviolabilitat. El poble espanyol, davant la terrible crisi, sanitària i econòmica que està vivint, ja no pot suportar més abús de poder i enriquiment fins ara impune. Vagi-se’n! Vagin-se!

(Visited 605 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari