Ja tenim el compte enrere per a les eleccions catalanes, i una vegada més, ja comencen a publicar-se les previsions de vot. I tornem a veure, com ha passat sempre en la història de la nostra democràcia, que, encara que la major part del vot no sigui independentista, molt probablement tornarà a formar-se un tripartit en aquest sentit.

Hi ha qui es consola dient que també podria formar-se un tripartit d’esquerres. Però, ep! Ja en vam tenir un, en temps de Maragall i Montilla, i tots tenim el record de la manca de lleialtat que va demostrar ERC cap a aquest tripartit. Perquè encara que digui que és d’esquerres, els seus interessos primordials giren entorn del nacionalisme identitari i sobiranista. Per tant, l’esquerra no va poder desenvolupar una veritable política d’esquerres, i sempre es va veure esquitxada de contradiccions i deslleialtats. El resultat més palmari va ser un estatut que forçava la situació, però posteriorment, al pas pel TC, ningú va agafar les regnes per proposar un veritable canvi constitucional. Ans al contrari, Artur Mas va aprofitar-ho per fer una fugida cap endavant per tapar la corrupció i les retallades que l’afectaven directament.

Artur Mas sabia que arrossegaria els altres partits, tradicionalment més sobiranistes que CDC, si ell es mostrava decidit. El fet és que des que el procés es va iniciar, Catalunya s’ha deteriorat de forma ostensible en molts aspectes, i els partits de govern es barallen i no són capaços de generar alternatives mínimament constructives.

Durant molts anys hi ha hagut una part important dels ciutadans de Catalunya que votaven a les generals i a les municipals, però que no ho feien a les eleccions a la Generalitat. S’han donat tota mena d’explicacions per a aquest comportament. Jo crec que una part és conseqüència del desànim. Una democràcia funciona si hi ha alternança en el  poder entre els partits que es presenten a les eleccions. A Catalunya no és així: amb menys vots, la llei electoral dona sistemàticament més escons a l’independentisme.

Segons l’IDESCAT, del total de 7.727.029 habitants de Catalunya, viuen a Barcelona 5.710.903; és a dir, el 73,9% de la població catalana. Però el seu pes específic en el Parlament és del 62,9%. Tenint en compte que a Barcelona es concentra més vot progressista i és la que té més influència dins d’Espanya i al món, la infravaloració de Barcelona perjudica tots els ciutadans de Catalunya.

Catalunya és l’única comunitat que no té una llei electoral pròpia i fa servir l’espanyola. Però la llei electoral espanyola és un poti-poti,  ja que no és ni federal ni deixa de ser-ho. Si estiguéssim en un país federal, hi hauria dues cambres de representació. Una seria el Parlament, on estarien representats els ciutadans (una persona, un vot, o gairebé) i una altra on estarien representats els territoris (amb vot ponderat per territoris).

A Espanya tenim un Parlament que no representa exactament els ciutadans, sinó que protegeix les zones rurals enfront de les urbanes. Això no s’acaba traduint en polítiques de protecció a les zones rurals, sinó en un conservadorisme més gran. Per altra part, el Senat torna a ser una variant de l’anterior. Com a afegitó, la jurisdicció electoral és la província i no la comunitat autònoma. Aquesta llei, a Espanya, fa que la població espanyola sigui més progressista que els seus governs, i que el Senat no exerceixi competències de redistribució entre territoris, i de coordinació i cogovernança.

Traslladada a Catalunya, la llei electoral és un desastre, ja que l’alternança política és inversenblant. Si a això hi afegim l’apropiació
descarada que ha fet l’independentisme de les institucions catalanes, després de tants anys en el poder, fa que a molts ciutadans els faci l’efecte que no vivim en una democràcia. Això no té solució des de Catalunya, ja que no hi haurà mai un Parlament català que pugui votar-ho. Només es pot fer des del Parlament espanyol, canviant una llei electoral que  diferenciï clarament les dues cambres, tant pel que fa a representació ciutadana, com pel que fa a la representació territorial, que hauria de ser la comunitat autònoma.

Només que la llei eliminés la província com a jurisdicció electoral, les esquerres federals ja podríem guanyar les eleccions a Catalunya.