«ERC és un dels partits més detestats pel sector independentista radical»

Entrevista a Manel Lucas
Manel Lucas
Manel Lucas

Periodista, guionista i historiador. És un dels creadors del Polònia. Entre els seus últims treballs, hi ha dos documentals sobre la Guerra Civil. És cronista parlamentari del diari El País. Entre els llibres que ha escrit, n’hi ha un d’anterior sobre ERC i un altre sobre l’Espanyol. Ara publica Les ànimes d’Esquerra. Breu història d’ERC.

S’està debatent molt sobre la naturalesa política d’Esquerra i, sobre on podria situar-se en l’eix esquerra-dreta. ERC és un partit d’esquerres, o no?

Crec que sí. Esquerra és d’esquerres, el que passa és que a l’esquerra hi tenim un ampli marge. Des de l’anarquisme (que, en ser apolític, seria discutible que ho fos) i el marxisme-leninisme, fins al que podríem anomenar el centreesquerra. Ells es defineixen en els seus estatuts com un partit d’esquerra no dogmàtica. Què significa això? Doncs que no pertanyen a cap corrent concret. A mi m’agrada definir-los com un partit socialdemòcrata. Al seu interior hi ha gent molt diversa. Des dels que es declaren seguidors de Keynes, com l’actual president en funcions de la Generalitat, Pere Aragonès, que en un llibre que ha publicat diu que ell se sent més proper a Keynes que a Marx. Encara que també podríem interpretar que Keynes és d’esquerres, en la mesura en què defensa la intervenció de l’Estat per resoldre les diferències econòmiques i socials. També hi cap una persona com Joan Tardà, que podria ser un marxista. En aquests moments, a Barcelona hi té un regidor com Miquel Puig, que procedeix de Convergència. Aquesta és l’essència d’Esquerra: una esquerra una mica fluida.

Com s’explica que, considerant-se d’esquerres, ERC no s’hagi integrat en algun dels seus grans corrents històrics?

Com a molt, Esquerra podria encaixar en la II Internacional, perquè, encara que no s’han definit, per les raons que sigui, es poden assimilar, en certa manera, al que veiem avui en el PSOE.

Originàriament, Esquerra no era més aviat un partit de tall progressista, cosí germà, per exemple, de la Izquierda Republicana d’Azaña?

Tinc la sensació que avui s’utilitza “progressista” gairebé com a sinònim d’esquerres. Esquerra Republicana té una vocació del que els politòlegs anomenen catchall party. És a dir, que intenta atrapar d’un partit i d’un altre. És un partit en el qual es pot sentir relativament còmode, com a independent a les seves llistes, un comunista ortodox, com Joan Josep Nuet, o un Miquel Puig.

Obrir així el focus no significa que a ERC hi batega una vocació movimentista, a l’estil del que coneixem com a moviments d’alliberament nacional?

Sí, però té una estructura de partit. Té el seu consell nacional, l’executiva, els estatuts… Té una organització de partit, a diferència del seu actual soci de Govern i futur rival electoral, que és Junts per Catalunya (JxCat), que de moment és més un moviment orientat a captar tots els independentistes de Catalunya. En el programa de JxCat no hi ha cap proposta que pugui aclarir si estan a la dreta o a l’esquerra. Esquerra, igual que el PNB, té una estructura de partit. Però, no obstant això, també té aquesta voluntat d’allò que en català es diu “pal de paller”. És a dir, espai central de la política catalana, i això està en contradicció amb ser molt rígid ideològicament. Necessites tenir fronteres àmplies per, en un moment donat, poder pactar amb l’esquerra del seu primer cognom: amb els socialistes i els comuns. Però com que també té aquest segon cognom, que és “de Catalunya”, no s’abandonarà el front nacionalista, actualment independentista. Té una vocació de substituir el que als anys 90 va ser el pujolisme.

També està molt de moda la discussió sobre el republicanisme. N’hi ha que defensen una República espanyola, i altres, com Esquerra, que ara parlen d’una República catalana. En els seus orígens, Esquerra era partidària d’una República catalana dins de la República espanyola?

Hi ha dos moments, el 1931 i el 1934. Això també és conseqüència del que jo anomeno les “ànimes d’Esquerra”. ERC és originàriament una barreja d’aquestes persones que hi entren amb la bandera del catalanisme. Francesc Macià, que és el líder d’Estat Català, posa l’accent en el que avui anomenem independentisme, a crear un Estat català, i hi ha una altra part del partit que és més federalista. Companys, per exemple. Ells mateixos es provoquen el 14 d’abril, quan Companys proclama la República, sense adjectius, i a continuació Macià proclama la República catalana, que “amb tota generositat compassarem amb els nostres companys republicans espanyols”. Després, el 1934, hi ha la proclamació de Companys del 6 d’octubre contra el Govern de Lerroux i la CEDA: “Proclamo l’Estat català dins de la República federal espanyola”. Cosa que no existia, perquè la Constitució republicana no era federal. No oblidem que Esquerra va governar la Generalitat durant la República, en coalició amb la petita Unió Socialista de Catalunya, que va acabar formant part del PSUC.

Els intents d’unir nacionalisme i socialisme no són, com posen de manifest molts exemples, com amalgamar oli i aigua?

Crec que és factible, i en tenim mil exemples, definir-se en el camp social i en el nacional. Però després hi ha les decisions estratègiques que cal anar prenent com a partit a cada moment. O sigui, a mi em cauen bé les dues coses, es diuen, però en aquest moment concret, per quina aposto? Per aliar-me amb les esquerres, i els transmeto el meu to nacionalista, una mica per donar-hi color (el tripartit, per exemple)? Aposto, en canvi, pel pacte nacional (el front nacional, diguéssim) i la resta queda una mica relegada? Intento atraure Convergència una mica a l’esquerra, però en el fons aposto pel front? El que va ser l’actitud d’Esquerra entre el 1980 i el 1990, i després entre el 2012 i el 2017, sobretot a partir del 2010, quan Esquerra perd diversos diputats, en les eleccions posteriors al Govern Montilla. Llavors, ERC queda relegada, es produeix la dimissió del líder Puigcercós i s’imposen dues coses. D’una banda, una unitat interna que no havia existit pràcticament des del dia u del naixement del partit. Unitat interna que es manté avui dia, insòlita en els seus noranta anys de vida. I s’imposa aquest gir: deixem el pacte d’esquerres i obrim-nos una altra vegada al front nacionalista.

Oriol Junqueras representa per a molts el que és Esquerra. El seu perfil no resulta una miqueta diferenciat respecte a la imatge diguem-ne formal del partit?

Evidentment, Junqueras és independentista. Amb sensibilitat social, evidentment també. Crec que és això, bàsicament. És una persona que es defineix com a catòlica, cosa que no deixa de ser una certa anomalia en un partit bàsicament laic. Esquerra no és un PNB, no és una Convergència. No s’entén aquesta foto que es veu de Puigdemont, Torra i Elsa Artadi, a Waterloo, amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat al mig. Si allà hi hagués hagut gent d’Esquerra, això no s’hauria entès gaire. Junqueras va fer la tesi doctoral investigant al Vaticà… Això ell ho reconeix i, d’alguna manera, li ha permès entrar en contacte amb altres sectors en els quals, per exemple, Carod Rovira no hauria tingut un accés fàcil. Va entrar al partit tornant-hi a incorporar conceptes com el valor de la família… En aquest sentit, és menys ideologitzat que un Carod Rovira, que és una persona que venia del PSAN, que era un nacionalisme marxista, de l’antifranquisme… Junqueras és més jove i no ha viscut l’antifranquisme tan directament i està menys ideologitzat, però això no li treu tenir sensibilitat social.

Així doncs, tampoc l’aparença d’independentisme radical que pot transmetre Esquerra es correspon del tot amb la realitat?

La prova d’això la tenim avui en el fet que Esquerra és un dels partits més detestats pel sector independentista més radical. Acosta’t ara a un dirigent d’Esquerra i pregunta-li: “Què tal? Com estàs?”. I el primer que et dirà és que “aquests tios dels CDR ens estan destrossant”. Per què? Perquè han optat per l’estratègia del diàleg, que és una estratègia que havia mantingut Esquerra al llarg de la seva història, excepte en el període del 2012 al 2017. Esquerra ha estat l’únic partit independentista parlamentari des que, a principis dels anys noranta, es va definir com a independentista. Abans es podia intuir que Heribert Barrera era independentista, però Joan Hortalà potser no. Quan amb Àngel Colom es declara independentista, s’hi apunta molta gent de l’independentisme extraparlamentari. També aconsegueix aleshores la liquidació de Terra Lliure. En aquell moment, Esquerra era l’única representació de l’independentisme al Parlament.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides