La justícia se'ns apareix terriblement lenta i té la virtut o la desgràcia de allargar-nos, en el temps, moltes de les situacions que vivim en el seu moment amb marcada intensitat. Però ens les torna a servir com a plat fred quan ja se'ns comença a diluir la febre del moment. Així van caient, com fruita madura de l'arbre, una a una i lentament, les sentències sobre el Procés. Un dia ens vam assabentar que la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha condemnat a penes de 20 mesos d'inhabilitació als membres de Junts pel Sí a la Mesa del Parlament de Catalunya en la passada legislatura per permetre la tramitació de les lleis del Procés, mentre ha absolt l'exdiputada de la CUP Mireia Boya, per no haver estat notificada en el seu moment. A l'endemà, ens vam assabentar que la Sala Penal de l'Audiència Nacional ha absolt el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, dels delictes de sedició i desobediència pel cop de l'1-O de 2017.
Alguns diuen que hi ha una causa general contra l'independentisme, o que la sentència de Trapero es contradiu amb la del Tribunal Suprem als líders del Procés, acusats de sedició. Altres acusen de traïdor Trapero, per no immolar-se embolicat en banderes, i ara estan pensant si el restitueixen al càrrec o li retiren la paraula. Sigui el que sigui, el conjunt de les sentències contradiuen la coherència d'aquestes afirmacions. Entre altres coses, perquè Trapero mai va ser un líder del Procés sinó més aviat un funcionari de carrera més o menys afí als polítics de torn.
Recordo l'actuació que va tenir en els atemptats d'agost, donant rodes de premsa més pròpies d'un polític que d'un policia i la paella que l'agost de 2017 va saltar a la premsa, celebrada a Cadaqués. En la notícia, vam tenir ocasió de veure Puigdemont, Rahola i Trapero, junts com si fossin molt amics i estiguessin de vacances a Hawai. Forçosament, en aquell moment, vam establir una associació d'idees, però vist a distància ens queden dubtes sobre si no es tractava d'una manipulació política (una més de l'independentisme), per fer-nos creure que les forces de seguretat de Catalunya actuarien al seu favor, en cas de declarar-se la independència. Tampoc negaré que l'actuació dels Mossos em va semblar deliberadament passiva en la celebració del referèndum de l'1-O, tot i que potser això va contribuir al fet que la guàrdia civil rebaixés el perfil a mig matí i a la fi no s’hagués de lamentar cap desgràcia.
La neutralitat funcionarial és una condició essencial del funcionament de la democràcia, perquè els polítics que s'enfronten en la pugna electoral, si guanyen les eleccions, puguin disposar d'un aparell executiu que els permeti governar. Per això, l'accés a un lloc de treball públic depèn d'unes oposicions i no de la seva afinitat ideològica a l'estructura de comandament. Però la neutralitat queda compromesa quan els empleats públics no són funcionaris, sinó treballadors amb contractes temporals, quan l'estructura està inflada de persones afins al càrrec, quan no hi ha alternança en el poder dels diferents partits polítics, o quan el treballador pateix assetjament (encara que sigui amb amenaces generals), s’impedeix la seva promoció o se l'ignora en un racó.
Hem de recordar que el 2017 va ser un any difícil per als funcionaris. Sense anar més lluny, Lluís Llach, quan era representant de Junts pel Sí al Parlament, en un acte organitzat per Òmnium Cultural, el març de 2017, va afirmar que el Govern actuaria contra els treballadors públics que no complissin la llei de "desconnexió" o de “la transitorietat jurídica”: "Qui no la compleixi serà sancionat". Ningú ho va desmentir ni va donar explicacions al Parlament català.
La llei es va aprovar a menys d'un mes del referèndum de l'1-O. Per aprovar-la, es va alterar l'ordre del dia de la sessió de Parlament, es van suprimir els tràmits reglamentaris i preceptius per permetre de forma directa el debat i la votació. Segons els jutges "la majoria es va servir per improvisar i articular ad hoc una via insòlit en el curs de la qual quedaven completament al seu arbitri les possibilitats d'intervenció i els drets de la resta dels grups i diputats".
Entre l'aprovació fraudulenta d'aquestes lleis i la celebració del referèndum cal recordar els fets ocorreguts a la Conselleria d'Economia, on la mateixa policia va reconèixer que la multitud era pràcticament incontrolable i el mateix tribunal defineix el 20-S com un alçament públic i tumultuari i que l'1-O va ser una "conducta sediciosa" que va dur a terme una multitud de ciutadans, atenent les reiterades crides dels condemnats en aquell judici i d'altres persones i mitjans, que es van apostar en els centres assenyalats per a l'emissió del vot amb l'objectiu de fer impossible el compliment de la resolució del TSJC ".
Doncs bé, què fa un funcionari assetjat pels seus superiors davant una situació en què es fa creure que en un mes canviarà tot i que si no dona suport al cop serà sancionat per l'hipotètic govern entrant? Si s'oposa als seus caps exposa la seva carrera o la continuïtat al seu treball i si no s'oposa la posa igualment en risc perquè està infringint la llei. Què fa el funcionari? L'únic que pot fer: nedar i guardar la roba.
