«Els capitals no tenen bandera, i les persones sí que tenen passaport»

Entrevista a Andreu Farràs
Entrevista a Andreu Farràs
Entrevista a Andreu Farràs

Periodista. Ha estat redactor en cap d’El Periódico de Catalunya i segueix exercint com a professor associat a la UAB. Ha escrit diversos llibres, entre els quals L’oasi català i Els Güell, que explica la història d’aquesta família de l’alta burgesia catalana. El seu últim títol, editat fa poc, és Els invisibles, escrit en col·laboració amb altres periodistes.
 

L’emigració, tan antiga com la mateixa condició humana, no fa de tots i cadascun de nosaltres un mestís?

Som animals migratoris. El que passa és que mai fins ara s’havien produït uns moviments migratoris tan massius. Naturalment, la població ha augmentat, però a més s’ha produït una revolució dels transports, les telecomunicacions…, que contribueix a incrementar exponencialment els moviments de persones pel món. Actualment, segons les Nacions Unides, 70 milions de persones es desplacen anualment d’uns llocs a uns altres del món. La globalització ha impulsat, en fi, l’emigració. Al llibre expliquem les històries de 31 migrants i hi incloem opinions d’experts, que coincideixen que el fenomen no havia adquirit mai la magnitud actual.

En un món parcel·lat per nombroses fronteres…?

Malgrat que pugui semblar el contrari, ara no hi ha tantes fronteres com abans. Un analista distingeix entre frontier i border, en el sentit que ara existeix molt el primer, en detriment del segon, entès com a límit. No hi ha duanes. Una persona, si aconsegueix entrar, per exemple, a Algesires, es pot traslladar fins a Dinamarca sense problemes.

En qualsevol cas, aquest increment de les migracions a escala global es tradueix en el que alguns qualifiquen d’“invasions”?

Justament la intenció del llibre és contribuir a explicar, fer visible i normalitzar com viu la immigració, traient-li aquests adjectius de “problema”, “invasió”…, que són denominacions (el truc rau en el llenguatge) que fomenten una consciència antimigratòria, explotada per la dreta, sobretot l’extrema dreta. “L’emigració no aporta res, és un perill, ens roben la feina, etc., etc.”, repeteixen els populismes de dretes de tot el món, des de Trump fins a Hongria, Rússia, Alemanya… I aquí tenim Vox. Cada dia hi ha alguna notícia relacionada amb immigrants, normalment alarmant i vinculada amb successos. No es parla mai del que aporta la immigració, en el 99,9% dels casos, sinó del 0,01% que pot estar relacionat amb problemes. Cosa que, a través de les xarxes, és susceptible de magnificar-se, com és el cas del vídeo que tots hem vist d’un grup de marroquins que es barallen pel robatori d’un rellotge, en ple Raval barceloní, o el dels ocupes a Premià de Mar… Quan no és per això, és per les pasteres, els manters, la prostitució… Sempre omplint les pàgines de successos.

Sense emigrants no hi ha cebes als EUA ni maduixes a Almeria. Com s’explica, doncs, aquesta flagrant contradicció entre requeriments econòmics i rebuig social, de vegades emparentats?

La localitat d’El Ejido és un dels llocs d’Espanya on hi ha un percentatge més alt de població immigrant. Treballadors, en bona mesura contractats, que hi viuen perquè tenen feina i que no hi han arribat com a conseqüència de cap allau. Al mateix temps, a El Ejido Vox obté un dels seus millors resultats. O sigui, que el que interessa és que hi hagi una bona reserva de mà d’obra, cosa que fa baixar els seus costos salarials. I això no està renyit, sinó tot el contrari, amb un ambient d’assetjament social. Si a això s’hi afegeixen crisis com la del coronavirus, no resulta arriscat preveure que les víctimes propiciatòries seran sobretot els immigrants. Serà fàcil per a la dreta i l’extrema dreta culpar l’emigració del fet que no hi ha feina per a tothom. No seria estrany que, com va passar amb l’última crisi econòmica, es torni a produir una reducció del nombre d’immigrants a Espanya.

En el vostre llibre doneu veu als immigrants, que en definitiva són els veritables protagonistes de la immigració…

Hem intentat fer un relat en primera persona amb 31 immigrants, de 30 països diferents, que van narrant la seva història. Per què van venir aquí? Com van venir? Com es van sentir? Com ens veuen a nosaltres? Com els rebem? Què en pensen de la seva vida a Catalunya? És un retrat en el qual hi ha de tot: 17 homes, dos dels quals homosexuals; i 14 dones, una de les quals transsexual… Hi ha moltes diferències d’edat, des dels 18 anys fins als 65. També de diferents religions. Un denominador comú de tots són les traves burocràtiques amb què s’han trobat. Alguns han sofert agressions racistes, si no físiques sí verbals. Altres no. Hi ha entrevistats que manifesten el seu desig que hi ha d’haver papers per a tots, fent valer el dret d’asil o el desig de viure en un altre país. Tampoc falten els que opinen que som massa laxos amb la immigració i que hi hauria d’haver controls més estrictes. Alguns han vingut fugint de la guerra o de la misèria extrema als seus països d’origen, i uns altres perquè, per exemple, es van enamorar d’una espanyola.

Heu preguntat als entrevistats sobre el nacionalisme català, sobre el procés?

Sí, i també en aquest terreny les respostes són molt variades. Hi ha persones, com una d’origen xinès, que des de la seva perspectiva opina que no té cap sentit que un país petit vulgui independitzar-se, ara que el món és tan gran i que els països estan més vinculats a institucions internacionals. En canvi, un noi que ve de Biafra, on existeix un conflicte de minories des de fa anys, es reclama independentista biafreny i, en conseqüència, diu que entén el conflicte català. Això és un aspecte del valor afegit del llibre, en la mesura que de vegades mirem els immigrants com un tot, una cosa uniforme, quan en realitat és un univers molt heterogeni.

Una cosa que el nacionalisme català sembla practicar quan percep o presenta l’emigració que hi va haver des de diferents llocs d’Espanya a Catalunya com un fenomen homogeni…

No hem entrat en aquest tema, però alguns dels entrevistats, amb més informació, ho recorden i ho associen a la seva condició: “Nosaltres som l’última onada migratòria a Catalunya, de les que no fa gaire van arribar d’Espanya”, opinen. Algun dels entrevistats viu aquí des de fa 30 anys.

Els immigrants expliquen per què han triat Espanya, Catalunya, i no França o Baviera?

Hi ha persones que han vingut, d’alguna manera, per casualitat. No hi falten els qui tenien aquest objectiu final clar, des que van sortir de Síria, el Pakistan l’Afganistan, l’Índia o Veneçuela… Uns altres, per exemple, volien anar a Alemanya. No van poder i van anar a parar a Barcelona i s’han quedat aquí perquè s’hi trobaven bé. Quan se surt de Nigèria o el Senegal, generalment es fa amb la intenció d’anar a Europa, i a veure què cau. Hi ha un noi marroquí que va intentar passar l’estret amagat en camions almenys 200 vegades. Al final ho va aconseguir. Després de recórrer molts quilòmetres, quan el van enxampar, creia que era a Bilbao, i va resultar ser Sabadell. I aquí es va quedar. Un altre va sortir de Síria, on havien mort els seus pares, va perdre un peu…, i volia anar a Noruega. Al final està vivint, content, a Barcelona.

No semblen, en definitiva, gairebé un absurd les fronteres, els passaports, els murs, els filats… en un món universalitzat com l’és l’actual?

Hi ha d’haver regulacions, és clar, perquè hi ha ciutadans d’un lloc o d’un altre que paguen impostos. El que no encaixa és que hi hagi lliure moviment de capitals i mercaderies i en canvi no de persones. Els capitals no tenen bandera, i les persones sí que tenen passaport.

Resulta absurd que, d’una banda, empreses europees, buscant la maximització del benefici, importin temporalment mà d’obra (com s’ha posat de manifest en el sector càrnic alemany) i, no obstant, posin tota classe d’obstacles a persones que emigren pel seu compte…

Per desgràcia continua manant el mercat. Aquí rau el dilema de com sortim d’aquesta crisi. La patronal demana molta cooperació, etc., i hi ha molta neura amb el turisme. És el papanatisme. Ens hem estat cagant en el turisme, i ara, desesperats, ens fem turismefílics. Tenim una bona oportunitat per repensar el turisme, però el crit de guerra segueix sent que vinguin molts turistes. Per la pasta, és clar. Per donar feina a qui? A les kellys, als cambrers, que seguiran cobrant el mateix o menys, amb precarietat. Objectiu: fer tornar 12 milions de turistes, a costa del que sigui.

En qualsevol cas, entre els immigrants hi ha moltes dosis d’il·lusió…

Si. L’esperança és un altre denominador comú en els immigrants. I també la força de voluntat. Sense estalviar crítiques, en general, els immigrants se senten bé i parlen de solidaritat, i no de caritat.

(Visited 74 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari