Farà autocrítica l’independentisme?

La setmana del 14 al 20 d’octubre, Barcelona, moltes altres localitats catalanes i l’aeroport, van viure unes  protestes, inicialment pacífiques, contra la sentència del procés, que desembocaren en accions violentes d’una part dels manifestants. Es varen cremar a Barcelona un miler de contenidors, i hi va haver una forta resposta tant per part dels Mossos d’Esquadra com de la Policia Nacional, que es van veure desbordats per la intensitat d’una violència sense precedents.

La setmana passada el conseller Miquel Buch va presentar l’auditoria relativa a l’actuació en els operatius d'aquells dies. Segons  Buch, les dues setmanes següents a la decisió del Suprem, es van registrar 877 manifestacions. D’aquestes, un 20% van tenir  episodis violents. I després de les denúncies per abusos o mala praxi, el cos de Mossos d’Esquadra va obrir 34 investigacions que impliquen 50 agents. La meitat d’aquestes investigacions estan judicialitzades i les altres 17 s’investiguen internament.

Deixant de banda l’ocupació de l’aeroport, on el que es va fer va ser obstrucció i desobediència amb la intenció d’obtenir ressò internacional, les protestes van agafar un nou gir la nit del 16 al 17 d’octubre, quan comença la crema de contenidors a l’Eixample de Barcelona i es cremen quatre vehicles de veïns que estaven aparcats al carrer Roger de Flor. Cremada de cotxes que inicialment és condemnada des de l’independentisme i l’entorn dels presos. La següent nit, la del dijous 17, després d’hores de concentració pacífica a la Diagonal, el fet que un reduït grup d’ultres provinents de la plaça Artós, vigilat pels Mossos, arribi a prop de la manifestació independentista i es produeixin algunes  agressions esdevé l’espurna d’una nit de foc amb la cremada de centenars de contenidors. La revolució dels somriures que no llençava ni un paper a terra s’esvaeix.

Jo vaig contemplar el pols d’uns centenars de joves al carrer València amb passeig de Gràcia que mantenien a ratlla la brigada mòbil situada a Pau Claris, i em va sorprendre la fermesa dels joves i la perplexitat dels Mossos, que havien de recular. Barcelona era de nou la Rosa de Foc de fa un segle, i superava plàsticament de molt, als telenotícies d’arreu del món, el moviment de les armilles grogues de França. Una part important de l’independentisme evitava condemnar la violència i les destrosses que es provocaven. I els Mossos eren criticats per uns per actuar contra els joves, i per altres per ser poc contundents.

La setmana abans de la sentència, quan des d’alguns sectors polítics es qüestiona la capacitat o la voluntat dels Mossos i de  la Generalitat per aturar les protestes que s’anuncien, la dreta demana a Pedro Sánchez que apliqui la Llei de Seguretat Nacional i agafi el comandament dels Mossos o un altre 155, cosa que afortunadament no passa. Però el ministeri de l’Interior envia a Catalunya un miler d’antidisturbis de la Policia Nacional. I seran aquests els que intervindran el dissabte 19 d’octubre quan es produeix l’anomenada Batalla d’Urquinaona, en què la policia es queda sense pilotes de goma, grups d’antidisturbis ocupen els terrats, des d’on llancen el seu arsenal, inclòs gas pebre, i les unitats que resten encerclades estan a punt d’aixecar la bandera blanca. Alguns dirigents independentistes, com Clara Ponsatí, lloaran la victòria de la Batalla d’Urquinaona.

És evident que algunes unitats o alguns agents dels Mossos van exercir de manera incorrecta la força, o que la pràctica del carrusel –furgons a tota velocitat fent la serpentina al mig dels carrers– és perillosa, no només per als manifestants, sinó també per a gent que no hi té res a veure que en aquell moment passa per allà. Però s’ha d’entendre la pressió que patia el cos de ser intervingut, i amb la seva cúpula pendent de ser jutjada a l’Audiència Nacional per una nexistent rebel·lió i sedició.

Els Mossos estan fent la seva auditoria, que evidentment no deixarà content a ningú, i sigui per manca de voluntat o per corporativisme, probablement no depurarà totes les responsabilitats. Però l’independentisme hauria de fer la seva i plantejar-se si va ser positiu o negatiu que mobilitzacions de la magnitud de les Marxes per la Llibertat, que van arribar a Barcelona aquells dies, quedessin totalment eclipsades i esdevinguessin irrellevants, darrere el fum d’Urquinaona. 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides