El 3%

Aquesta escena té lloc al saló de plens d’un ajuntament de l’àrea metropolitana ben entrada la nit del llunyà 3 d’abril del 1979. Una pantalla mostra els resultats de les eleccions municipals arreu de Catalunya. L’esquerra s’imposa al cinturó industrial de Barcelona, però també a totes les capitals de província i a ciutats com Manresa. Un dels presents es pregunta angoixat en veu alta: i ara que se’n farà de nosaltres? No és un treballador municipal o un alt càrrec preocupat pel seu futur. És un membre destacat de la gent de tota la vida, d’aquells que han controlat tota l’activitat econòmica del poble, des del quiosc de premsa a la botiga de motos, passant per l’estudi de fotografia i el forn de pa. Són els que des de sempre s’han passejat pels ajuntaments fent i desfent, que ara veuen compromesa la seva forma de viure, però, sobretot, continuar remenant les cireres.

Els poders fàctics locals, que no són sempre grans empreses, sinó una cosa més tangible i casolana, veuen que l’antic règim ha caigut
i s’adonen que cal crear-ne un altre de nou que els permeti sobreviure. Els cal algú que els ermeti mantenir les seves prebendes i giren els seus ulls cap a una nova formació política que resulta ser Convergència Democràtica de Catalunya. Així que es posen mans a l’obra per situar-se a la Generalitat, el nou poder que naixerà amb l’Estat de les autonomies que s’acaba de crear. S’aboquen tots els recursos necessaris per assolir el control de la nova institució autonòmica i allà on no arriben els insuficients 43 escons obtinguts per Jordi Pujol a les primeres eleccions al Parlament, arriben la persuasió, la por a un pacte d’esquerres i, segons diuen, alguns maletins.  Així és com ERC es decanta pel pujolisme a canvi de la presidència del Parlament. 

En paral·lel, els alcaldes franquistes es passen de forma gairebé massiva a CDC i li garanteixen el control polític del territori. Neix un nou règim que té com a fonament el 3%. Una multiplicitat de trames que mai no han estat simples casos de corrupció o de finançament il·legal d’un determinat partit. Han estat una cosa molt més greu: la manera de perpetuar en el poder aquells que sempre l’han tingut. El 3% suposa que una bona part de la contractació pública catalana ha estat alterada a favor de les mateixes famílies que mai van moure un dit en contra del règim franquista i que entenen el poder i les institucions com un patrimoni privat a l’abast d’uns pocs elegits. Ningú ho va expressar millor que Marta Ferrusola poc després que Pasqual Maragall es convertís en el primer president socialista de la Generalitat: “És com si entressin a casa teva i et trobes amb els armaris regirats, perquè t’han robat”. 

Aquesta concepció patrimonial del poder i de les institucions explica la simplicitat amb què es construeixen les trames corruptes. Potser on millor es visualitza és en el cas Boreas, un sumari avui oblidat enmig de tants escàndols, on s’exposa com, presumptament, un grup selecte d’empresaris es reuneixen cada any per repartir-se l’obra pública de la província i acordar com pagar el polític de torn, després es reuneixen amb el president de la Diputació i altres alts càrrecs per fer la seva comanda. El detall
no és menor, no és el polític que reclama uns diners a canvi de la concessió d’una obra pública, són els empresaris els que paguen per mantenir el control econòmic i social del seu territori. Els polítics són simples subalterns.

El 3% va ser, i probablement és encara, una forma de deixar fora del joc econòmic i social a qualsevol individu que intentés fer ombra als que històricament havien tingut la clau del calaix dels diners. Els que en la seva bona fe van creure en la lliure competència i el lliure mercat, que van invertir els estalvis a formar-se i que van decidir emprendre per crear riquesa, mai no varen tenir cap
oportunitat. En el millor dels casos podien aspirar a ser mà d’obra especialitzada i obedient al servei dels cacics locals, personatges que encara avui entenen les seves empreses com una extensió de casa seva i que exigeixen als seus treballadors fidelitat i submissió per damunt de coneixements i capacitat laboral.

És la mateixa forma en què conceben les institucions i el mateix que demanen als electes que les habiten.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides