Els qui, enmig de l’estrall de la pandèmia, aixequen la veu per parlar d’allò seu corren el risc que les seves paraules es redueixin a ser soroll, com així es denomina en comunicació tot senyal no desitjat que es barreja amb el senyal útil que es vol transmetre. Això és una mica del que, per exemple, els hi està passant al president de la Generalitat, Joaquim Torra; al líder de Vox, Santiago Abascal, o al president del PP, Pablo Casado.
És de calaix, com així s'ha posat nítidament de manifest, que per al comú dels mortals l'interès dominant en relació amb la pandèmia estava en la manera d'aturar-la de la millor manera possible. Cosa que, aquí i en tota terra de cigrons, correspon organitzar als sistemes de salut i, en última instancia, als Governs. No és, doncs, gens d'extraordinari el protagonisme del ministre de Sanitat, Salvador lla, i del director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, que s'ha convertit en inseparable company de fatigues dels confinats, que som tots.
Unànimement, la ciutadania hem entès el sentit de l'Estat d'Emergència i hem acatat rigorosament això de quedar-se a casa, rentar-se les mans i mantenir una distància prudent entre persones. Cosa que, exceptuant “honroses” excepcions (Donald Trump, Jair Bolsonaro, Boris Johnson, al principi…) s'ha fet en més de mig món. L'escassetat de recursos sanitaris per a fer front a la pandèmia tampoc ha estat exclusivament nostra. Inevitablement, com si d'una competició ciclista es tractés, es fan comparacions entre països i potser fins i tot apostes sobre qui arriba primer a la meta. Però la veritat és que ningú disposa del bàlsam de Fierabràs per a la malaltia.
L'enemic, tal com el va batejar bèl·licament Emmanuel Macron, és la Covid-19. En conseqüència, el senyal principal, en aquest cas dominant, hegemònic, planetari, és el que té a veure amb el coronavirus. La resta acaba sent soroll, psicològic, semàntic o fisiològic. Interferències intencionades en el procés comunicatiu, destinades a distorsionar o amagar el missatge, en benefici propi, clar. És a dir, qui apel·la als seus eterns enemics o s'inventa altres aliens a l'epidèmia, ignora la recomanació d'Ignasi de Loyola, de no fer mudança en temps atribolats. Perquè si així es fa, es corre el risc que les paraules, com a María Sarmiento, se les emporti el vent.
El soroll, sempre molest, adquireix en el cas de Torra una sonoritat monòtona, enganxosa, pesada. Parla d’allò seu als seus. És un disc ratllat en el qual, entre grinyols, sona el que “amb la independència hi hauria menys morts” o que “Espanya ens mata”. Boicoteja fins on pot l'acció del Govern, apel·la al fet diferencial pandèmic català que les dades, tossudes, tiren per terra. I a l'hora de votar, ho fa en sintonia amb Vox i el PP. No proposa res concret per a millorar les coses. Només posar-se en el pitjor. Així, com s'autocaricaturitzaven els nacionalistes al Polònia, “si Sánchez s'equivoca, ens apuntem el punt i, si l’encerta no passa res”. Potser a Torra, ajudat per TV3 i els seus mitjans afins, li desxifrin els missatges els seus feligresos. Com ell, no se senten interpel·lats per la pandèmia. Allò seu és la independència de Catalunya.
El soroll d'Abascal, fidel al seu estil, sona més aviat a rugit. Sense complexos, acusa el Govern de convertir Espanya en una gegantesca presó chavista i de violar la llibertat de culte. Afirma que no necessitem missatges de la nena Greta ni feminisme radical, ataca als emigrants i somia amb un cop d'Estat. Res nou sota el Sol. Té una visió dicromàtica que li impedeix distingir alguns colors. Està fora de focus, excepte, clar, per a la seva processó de fans, que Déu els agafi confessats.
Això de Casado no té nom. És soroll d'embús automobilístic. En les antípodes de qualsevol oposició intel·ligent, mira més a Vox (perquè li agrada) que a la seva pròpia clientela. Presoner de la seva ideologia, incapaç d'adaptar-se, repeteix que tenim el major nombre de morts per habitant del món i no proposa res per a evitar-ho. Només vol aprofitar-se de l'epidèmia i sap molt poc del seu ofici. No entén, per exemple, que en situació de crisi la gent, majoritàriament, busca seguretat, suport, alè. Justament el que dóna el Govern social-comunista de Pedro Sánchez, que Déu li conservi la vida durant molts anys.
