Lladres de cadàvers

El nacionalisme català, procliu com tots els nacionalismes a desenterrar el passat per a justificar-se, està instrumentalitzant els morts presents, històrics, simbòlics o estadístics per a obtenir-ne dividends polítics. Quelcom que en el context de la pandèmia resulta abominable.

Amb l'auge de l'estudi de l'anatomia al segle XIX, com els cossos d'alguns executats no eren suficients per als estudiants de medicina, va sorgir a Anglaterra un lucratiu mercat de cadàvers. És a dir, els cossos sense vida es van convertir en una mercaderia que es cotitzava a preu d'or i, en conseqüència, va caldre protegir cementiris amb altes tàpies i envoltar les tombes amb reixes per a impedir la seva exhumació forçosa. Inspirant-se en aquests fets, va escriure Robert Louis Stevenson The Body Snatcher, una novel·la en la qual el protagonista, un estudiant, justificava la compra de cadàvers en els beneficis que el seu estudi comportava per als vius, però sempre sabia l'horrible forma en la qual tercers aconseguien els cossos.

Diumenge passat 1 de març, a rebuf del seu míting a Perpinyà, Carles Puigdemont es va presentar en la tomba en la qual està enterrat Antonio Machado, en el cementiri de Cotlliure, per a fer-se una foto, al costat d'una estelada, amb la clara intenció, com els lladres de cadàvers, d'associar la figura del poeta a la seva causa per a obtenir benefici. Allí estaven membres del col·lectiu Juan de Mairena que, indignats en veure la bandera sobre la tomba, van recriminar al dirigent nacionalista. Entre ells, Martín Alonso que, en una entrevista a EL TRIANGLE, deia: “Quan un senyor se’n va, envoltat dels seus simpatitzants, a la tomba de Machado per a emportar-se la seva imatge, posar-la en el seu currículum i fer campanya, comporta un enviliment comparable a la profanació de la tomba de Gregorio Ordóñez”.

Quinze dies després, l'exconsellera d'Educació de la Generalitat, Clara Ponsatí, va piular “De Madrid al cel”, associant-ho a les persones que estaven perdent allí la vida per l'epidèmia. És a dir, mofant-se dels morts o, dit d'una altra manera, apropiant-se de la tragèdia per a fer propaganda de la seva ideologia. Carles Puigdemont es va afanyar a tuitejar a favor del comentari i la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, va apuntar que “ens preocupa el dit que assenyala la Lluna i no la Lluna”, justificant a Ponsatí. Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància, va presentar una denúncia per odi davant el Tribunal Suprem i va qualificar les paraules de Ponsatí com “una burla de la mort”.

En aquest context, l'ex-presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert; la portaveu de la Generalitat, Maritxell Budó; el conseller d'Interior, Miquel Buch; el conseller de Polítiques Digitals, Jordi Puigneró, … i el cor fúnebre que, insidiós, pesat, repeteix, matí, tarda i nit que, amb la independència, Catalunya hauria tingut menys morts per coronavirus. I al capdavant de tots ells, coincidint per activa i per passiva amb l'extrema dreta de Vox, el president de la Generalitat, Joaquim Torra, que no desaprofita ocasió per a atacar al Govern de Pedro Sánchez, es refereix una vegada i una altra als morts.

Utilitzant-los, com els lladres de cadàvers, a manera de mercaderia, com així ho deixava ben clar, a mitjan abril, el diari Le Monde, quan, recollint les paraules de Torra, deia que “a Catalunya la lluita no és només contra el coronavirus sinó també contra l'Estat espanyol”.

Aquesta tirada per la mort transcendeix fins i tot els morts com a tals per a inscriure's en l'àmbit dels símbols, també mòrbids, com així va posar de manifest l’episodi de Cotlliure. Exemple fefaent d'això, el malaltís desenterrament de Franco i del franquisme, associant-lo a Espanya i als espanyols i dissociant-lo de Catalunya i els catalans. L'últim (dissabte 2 de maig), l'exhumació de la guerra civil del 1936 per part de Joan Maria Piqué, director de Comunicació de la Conselleria d'Interior de la Generalitat, que no es talla un pèl a l'hora d'enaltir la lluita armada, com en el seu moment ho van fer els germans Badia, exquisits cadàvers, reivindicats per Torra.

Això és quelcom seriós i no hi cap l'humor”, recalca Martín Alonso, referint-se a la instrumentalització política de la mort i els morts. “Un dels indicadors de la degradació mental i moral d'una societat és quan es passa una línia, que és la del respecte als morts”, assenyala.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides