Van començar els italians. Deien ‘Tutto andrà bene’. Tot anirà bé. Ho deien i ho diuen, sí. Però s’ho creuen o s’ho volen creure? M’ho pregunto i us ho pregunto. De moment, al que aspirem és a que deixi de morir gent per culpa de la Covid-19. Estem pendents cada dia de les dades de mortandat que ens comuniquen les autoritats corresponents. Les d’Espanya i Catalunya no solen quadrar, perquè, segons quins dies, sembla que quasi totes les morts (‘exitus’ en diuen per treure-li impacte emocional a la paraula ‘mort’) s’hagin produït a Catalunya. Quan veiem que baixen ens felicitem. Anem pel bon camí? Potser millor precisar que anem per un camí que ens està portant a la reducció de la mortalitat i a l’alliberament de bona part de la pressió assistencial que patien dies enrere els hospitals i, especialment, les seves unitats de cures intensives.
Què voldrà dir que tot anirà bé? De moment, la lluita contra la pandèmia ha demostrat que tal com anàvem no anàvem bé. Més aviat, anàvem malament. Vivíem en una societat en la qual quan un virus ho posa tot potes enlaire i causa una gran morbilitat i mortalitat, hi ha dirigents polítics que estan més pendents dels seus interessos partidistes que de la salut de la gent. Hem vist com s’utilitzaven els morts com a eina de desgast polític. L’espectacle del govern català i dels eurodiputats de JxCAT dedicant els seus esforços principals a criticar l’acció del govern espanyol és dolorós. Tant com les errades que ha comès el govern que presideix Pedro Sánchez i tants d’altres governs d’arreu del món.Hem vist com el govern holandès posava pals a les rodes a un acord per ajudar econòmicament els països europeus més afectats i fràgils davant la pandèmia. I com a les residències de gent gran i de persones amb discapacitats greus el nombre de víctimes mortals es disparava davant la impotència dels seus familiars, que no podien ni tant sols acompanyar-les en els seus darrers dies. I hem vist i veiem, clar, com alguns empresaris sense escrúpols intentaven fer negoci amb els materials sanitaris que escassejaven arreu.
Però hem vist també com la gent aplaudeix cada dia als sanitaris que estan aconseguint, posant la seva salut en risc, que la famosa curva de la infecció i la mortalitat de la Covid-19 s’aplani o baixi. Aquí ho fem a les 8 del vespre. Als Estats Units, a les 7. Hem vist com un home gran es passejava amb barretina pel terrat de casa seva, gravant-se amb el mòbil, demanant que la gent aplaudeixi també les persones que treballen als supermercats. I com entitats que ajuden els més vulnerables i col·lectius improvisats de voluntaris repartien menjar i productes de primera necessitat casa per casa.
Tot anirà bé si a partir de ja el món passa a mans d’aquesta bona gent i d’uns polítics que els representin. M’he fet a la idea que el meu món immediat ja no serà com el que he viscut fins ara. Tinc por, esperança i curiositat per veure què ens depararan els propers mesos. Hi ha tantes incògnites obertes que m’apunto més a la idea de Miquel Martí i Pol de ‘tot està per fer i tot és possible’. Amb uns petits retocs: ‘tot està per refer i és possible que tot vagi bé si s’imposa la fraternitat a l’egoïsme’.
En XXI segles no ho hem aconseguir. A veure si ara…
