Guanya la vida

En els avatars humans, la vida ha estat considerada una variable més, moltes vegades menys rellevant que unes altres, com la fortuna, la glòria o Déu. Ara, en la lluita contra la Covid-19, no sembla estar passant això. Encara que sembli mentida, estem posant la vida per davant de tot. Cosa que suposa un canvi de paradigma en la condició humana.

Sense remuntar-nos a les 22 grans epidèmies que, amb anterioritat al 431 AC, havien assolat el món, la pesta negra, el còlera i altres epidèmies que, periòdicament, com les guerres, comptabilitzaven morts per milions, al març del 1918, també un coronavirus va aparèixer en la base militar de Fort Riley (Kansas). Va posar fi a la vida de 50 milions de vides, 15 milions només a l'Índia, 600.000 als EUA i 300.000 a Espanya, encara que la xifra oficial va ser de 147.114. Fins i tot el rei Alfons XIII va resultar contagiat. La quinina i les sagnies van ser els únics remeis. Les seves víctimes preferides van ser persones d'entre 20 i 40 anys.

Malgrat el seu origen americà, aquesta epidèmia va ser batejada com a “espanyola”, i així ha passat als anals. Perquè, com ara, es tractava de carregar el mort a un altre, i ningú millor que Espanya, que no estava en guerra, com la resta d'Europa. Cosa, també es diu va passar, perquè aquí es va parlar de l'epidèmia, a diferència de la majoria del planeta, que va censurar fèrriament qualsevol informació sobre ella. El 1957, la denominada “grip asiàtica” va produir cinc milions de morts a tot el món. A Espanya, van emmalaltir més de quatre milions de persones i en van morir 10.000, sempre segons dades oficials. El 1968, la grip d'Hong Kong va infectar a 3,5 milions d'espanyols i va produir 8.400 víctimes. Els episodis sempre van ser qualificats de “insòlits” i “sorprenents”.

Considerades, com les guerres, càstigs bíblics, les epidèmies s'assumien amb horror i resignació. Davant elles, només calia sotmetre's a remeis màgics o resar. Després, malgrat l'avanç de la medicina, s'optava per ocultar-les, fent valer, clar, l'atavisme de la fatalitat humana. Per exemple, l'Ajuntament de Bilbao, que disposa de registres documentals de lluites contra les epidèmies des del 1507, va ignorar per complet la del 1957. No només en el seu butlletí estadístic o en els seus llibres d'actes, sinó que ni tan sols es pot trobar rastre d'ella en cap disposició municipal, ni en la premsa. Oficialment, es va qualificar de benigna i l'única mesura que es va adoptar va ser obligar les farmàcies a obrir els diumenges. Això era el franquisme.

Naturalment, amb la Covid-19 no ha faltat el pols entre la bossa i la vida. És massa el llast que arrosseguem com per deixar-lo anar de la nit al dia. Però en aquesta ocasió, Donald Trump, Boris Johnson, Jair Bolsorano i el cor universal dels qui anteposen els dividends a la vida, han fracassat estrepitosament. Se'ns anuncia, insistentment, que el PIB caurà en picat, que l'atur es dispararà, que es tancaran milers d'empreses… Però l'acció dominant dels poders públics, més enllà de l'obsessió pel creixement, la prosperitat i els negocis, està sent la de salvar vides. Decisió inèdita, que certifica un canvi significatiu en la jerarquia de valors de la humanitat i que pot estar anunciant un futur en el qual la vida no continuarà barrejant-se amb els diners, la religió, les banderes, la guerra i altres quimeres humanes. Sinó tot el contrari.

Sense anar més lluny, durant l'última crisi econòmica, molts governs es van lliurar amb tota desvergonya a interessos privats, com per exemple ho van fer, de manera exemplar, els que va presidir Artur Mas, a Catalunya. Van vendre al millor postor, amb premeditació i traïdoria, parts importants dels serveis públics, com la sanitat, i en això segueixen. Però, gràcies a Déu, alguna cosa indica que això comença a canviar. Que preguntin a la gent els afeccionats als referèndums si hauríem de dedicar més recursos públics a la sanitat, la recerca mèdica, la lluita contra el canvi climàtic…

El confinament està resultant una lliçó de civisme, disciplina col·lectiva i empatia social…, en un context que crèiem desarticulat, dominat per un egoisme estructural i sense límits. Està sent la millor lliçó per a unes dretes que, embolicades en banderes patriòtiques, volen deixar-nos a les persones aïllades, sense arrels ni identitat col·lectiva, sense defenses davant les forces econòmiques. Està sent, en fi, una gran lliçó d'humanisme aplicat, que podem continuar desenvolupant-lo per a socórrer als supervivents de la pandèmia, perquè recursos n'hi ha, i de sobres. I que el foc diví caigui sobre els pocavergonyes de tot pelatge que intentin treure’n profit.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides