En realitat, alguna cosa sí que som: un segment en la cadena de la vida. Només això. No, per descomptat, el Rei de la Creació, amo i senyor de tot el que es mou i també de l'inamovible. Així ho ha posat de manifest la família Coronavirus (CoV), una àmplia comunitat d'éssers que poden causar des d'un refredat a una pneumònia.
La cosa no és d'avui. François René de Chateaubriand, en les seves Memòries d'Ultratomba, recorda que, en el 431 abans de Crist, havien assolat el món 22 grans epidèmies; que la pesta negra del segle XIV es va emportar per davant a les quatre cinquenes parts dels habitants d'Europa i que, en 1817, el còlera va portar la desolació a 1.400 ciutats i va arrabassar la vida a 40 milions de persones. Entre els afectats, el mateix Chateaubriand
"Procreeu i multipliqueu-vos i ocupeu la terra; sotmeteu-la, domineu sobre els peixos de la mar, sobre els ocells del cel i sobre els bestiars i sobre tot allò que viu i es mou sobre la terra", proclama el Gènesi. I, així, deïficats, els humans, consideren el seu domini com un feu de Déu i es dediquen a explotar-lo, fins al punt de perdre la consciència que la nostra vida forma part i depèn la vida de tot allò que viu, inclòs el que ens pot fer-nos mal.
Deia Stephen Hawking que "només som una raça avançada de primats en un planeta menor d'una estrella ordinària”. Odile Rodríguez de la Fuente, biòloga i naturalista, ens recordava aquests dies a James Lovelock, creador de la hipòtesi Gaia, avui beneïda per la ciència, que visualitza la Terra com un sistema autoregulat de vida. Nosaltres, fent-nos els bojos, continuem talant boscos, emetent carboni, contaminant l'aigua i el sòl… Discutint com els dos conills de la rondalla de Tomás Iriarte… I, de tant en tant, acollonint-nos amb microorganismes de noms tan exòtics com Ébola, Sida o Coronavirus. “Els que per qüestions de poc moment deixen el que importa, prenguin aquest exemple”, conclou Iriarte.
En aquest sentit, si alguna cosa deixen claríssimament clar el COVID-19 (que arriba sense avisar), el canvi climàtic (al qual se’l veu venir com als fills de puta, segons José Sacristán), Internet o les mil-i-una grans coses compartides és que vivim en un món global. Tots els grans problemes són de tots i cadascun de nosaltres. La pandèmia, com la radioactivitat, el carboni o el plàstic, a tots ens concerneix.
Potser per això no deixen de resultar reduccionistes, ximples i absurdes les crides, explícites o soterrades, al patriotisme, no exemptes de supremacisme humà, com a remei contra l'epidèmia. La concurrència entre països i païsets, per a veure qui la diu o la fa més grossa. I, és clar, quan en ens sortim (si és que això passa) no haurem après la lliçó, sinó tot el contrari. Ens continuarem creient més que mai els reis del mambo.
A problemes globals, solucions globals. El nostre destronament definitiu com a reis de la creació passa per una urgent governança mundial. Per un federalisme planetari, articulat com es vulgui o es pugui, però capaç d'acordar actuacions comunes. Resulta cridaner el silenci de les Nacions Unides quan mig món tanca fronteres, que és com posar portes al camp. I també, per descomptat, la mesquinesa col·lateral de posar-se a marcar paquet identitari, enmig del caos.
“Aleshores va arribar el virus i va manar parar”, diu El Roto, rememorant allò de Carlos Puebla, referit a Fidel Castro. A veure si anem sent capaços de prendre’n nota. Si no, que l'Estrella de la Mort faci el seu higiènic treball, com sostenen els apocalíptics. Res ni ningú no ens trobaria a faltar.
