Primer la salut. Després, la resta. Els catalans, els espanyols i els europeus hem entrat en una etapa psicològica de supervivència pura i dura a causa de l'expansió incontrolada de la pandèmia del covid-19: com passa en les guerres, on l’únic que importa és salvar la pell i aconseguir aliments per no morir de gana.
Per l’experiència viscuda a la Xina, aquesta crisi sanitària que patim es perllongarà, com a mínim, durant dos mesos. Això vol dir que la Setmana Santa i Sant Jordi -dues fites en el nostre calendari de festes- els passarem obligatòriament tancats a casa.
El confinament que han imposat les autoritats és estricte i ens costarà adaptar-nos-hi, en especial els infants i els joves. Els primers dies poden semblar una novetat exòtica, però això durarà setmanes i setmanes i ja cal que la gent s’armi de paciència i autodisciplina per suportar-ho.
No només les escoles i les universitats, els bars, els restaurants o les botigues que no són de productes alimentaris han quedat tancats i barrats durant una llarga temporada. La gran majoria de les empreses ha vist absolutament trastocada la seva activitat i, amb el pas dels dies, no tindran altre remei que interrompre la feina, per manca de treballadors, de clients o de subministraments.
El teletreball a domicili és una alternativa, però que només és vàlida per algunes tasques laborals molt concretes. Per exemple, la publicació d’EL TRIANGLE i dels diaris germans LA VALIRA i EL TRAPEZIO té garantida la continuïtat perquè els periodistes podem fer el confinament i treballar des de casa.
Però hi ha milers d’empreses i milions de treballadors que, de sobte, es quedaran aturats, en veure tallades les xarxes d’abastiment, producció, distribució i venda. El sector industrial pateix una sotragada sense precedents, però també l’administració i les empreses de serveis quedaran bloquejades de facto.
La macroeconomia, la d’Espanya i la de tots els països europeus, se’n ressentirà de manera escruixidora. Però allò que ens ha de preocupar i que cal afrontar de manera pràctica és la microeconomia -la dels autònoms, la de les petites empreses i la de totes les persones que es quedin sense ingressos-, ja que són la baula més feble de la cadena i, a la vegada, la clau de volta de l’arquitectura social. Malgrat els grandiloqüents anuncis d'ajudes fets pel president Pedro Sánchez (200.000 milions d'euros!), la traducció de les promeses als fets és un misteri insondable.
En espera d'aquest promès "manà", l’accés als aliments i als medicaments ha de quedar garantit a tothom i, en cas de necessitat extrema, gratuïtament. Aprofitant la psicosi existent, hi ha supermercats que fan l'agost amb preus exorbitants d'aliments i productes de la llar. També molts proveïdors de farmàcies estan imposant uns preus absolutament especulatius i això s'ha de denunciar i tallar de soca-rel.
L'administració -ajuntaments i Generalitat- han de reaccionar davant aquesta hiperinflació artificial provocada per empresaris i comerciants desaprensius. Cal que es creïn grans bancs públics d'aliments i medicaments des dels quals poder abastir les persones i les famílies que s'estan quedant sense recursos econòmics per omplir el rebost o defensar-se de la pandèmia, fet que ja passa ara i que anirà a més en les pròximes setmanes de confinament.
