El que està passant amb la pandèmia del coronavirus molta gent ho interpreta com el que va dir Taleb el 2007 amb la metàfora del cigne negre. Deia: “Un cigne negre és un succés que apareix de manera no esperada, que té gran impacte, i posteriorment surten explicacions dels fets que diuen que hauria d’haver sigut previsible”. De fet el coronavirus només té de cigne negre la darrera característica.
Jo crec que els virus i els bacteris sobreviuran a l’espècie humana, perquè són organismes vius capaços d'adaptar-se a les condicions del medi i que saben mutar fent-se resistents a les defenses immunològiques dels humans (i altres éssers vius) i també resistents als antibiòtics i a altres fàrmacs amb què intentem defensar-nos-en. Aquestes pandèmies, que cada cop veurem amb més freqüència a causa de la globalització, són més perilloses que la contaminació del medi d’origen antropogènic, ja que aquesta està creada per l’espècie humana, i per tant està a les nostres mans evitar-la si lluitem contra les seves complexes causes (sobretot pel model econòmic de desenvolupament i cultural actual).
El cigne negre era previsible, explicable pel model econòmic i social neoliberal, de capitalisme financer, de creixement exponencial només d’uns quants i precarització de la majoria de la població, d’espoli i contaminació del medi i la cultura del consumisme. Un exemple el tenim en els sistemes de producció, transport i comercialització dels aliments. Producció industrial en monocultius extensius i en granges amb milers d’animals. Cultius amb utilització de productes químics tòxics com herbicides, adobs químics, pesticides, grans requisits tecnològics i d’aigua. Cria d’animals per al consum com a aliments, amb condicions de captivitat, alimentats amb pinsos (molts cops amb farines de restes d’animals) amb fàrmacs per combatre infeccions i paràsits, alguns cops amb substàncies d’engreix, amb conservants per a la comercialització i tots aquests productes en mans de multinacionals (amb precarietat de condicions laborals dels seus treballadors) fins ara produïts massivament en l’anomenat Tercer Món (pels costos de producció) i transportats a llargues distàncies amb gran impacte sobre el canvi climàtic. En darrer terme el capitalisme de la globalització en les seves darreres fases (espero).
Recordem alguns episodis importants d’aquestes epidèmies a partir dels aliments contaminats. La malaltia de les “vaques boges” (1990), on només al Regne Unit es van sacrificar 200.000 vaques afectades (d’unes 400.000 en total d’altres països). Causa: pinsos amb farines de restes orgàniques d’ovelles, i una mutació en les vaques que va provocar una malaltia neurodegenerativa en humans. La “grip porcina” (2009- 2010), mutació que permet transmetre-la dels porcs als humans. La “crisi dels cogombres”, contaminació amb E. coli. La “malaltia de les hamburgueses”, als EUA el 1982 amb una altra E.coli. A més, 5.000 granges de porcs i pollastres clausurades a Alemanya el 2011 per contaminació dels pinsos amb dioxines, i tants altres.
Aquests són motius perquè apareguin cada cop més cignes negres. Que es pot fer? Ja l’any 2002 l’ONU i el Banc Mundial van demanar a una comissió d’experts un informe titulat “Avaluació internacional del coneixement agrícola. Ciència i tecnologia per al desenvolupament” (IAASTD). Què hem de fer per superar la fam i aconseguir un desenvolupament sostenible i equitatiu? La
conclusió de l’informe: el model dominant d’agricultura industrial intensiva està malgastant el patrimoni del planeta i posa en perill el futur de la humanitat. És insostenible i no té en compte els efectes externs de la seva activitat.
Cal doncs “desglobalitzar” i cercar no un creixement econòmic d’uns quants sinó de benestar i equitat per a la majoria, un creixement lent, col·lectiu i respectuós amb la vida i el medi. Poca broma, es diu aviat, caldrà posar-s'hi. En l’exemple que hem posat dels aliments, caldria fomentar la producció local (de transport km 0) i ecològica (sense tòxics), diversificada, de temporada i social (cooperativisme). Vetllar pels costos de producció defensant els petits i mitjans productors, per les condicions laborals dels seus treballadors, per la qualitat, per la comercialització i una bona educació en l’alimentació sana.
Aquest pot ser un camí a copiar en molts altres sectors de la producció i de la vida.
