El Coronavirus i la teoria de Taleb o la metàfora del Cigne Negre

El que està passant amb la pandèmia del coronavirus molta gent ho interpreta com el que va dir Taleb el 2007 amb la metàfora del cigne negre. Deia: “Un cigne negre és un succés que apareix de manera no esperada, que té gran impacte, i posteriorment surten explicacions dels fets que diuen que hauria d’haver sigut previsible”. De fet el coronavirus només té de cigne negre la darrera característica. 

Jo crec que els virus i els bacteris sobreviuran a l’espècie humana, perquè són organismes vius capaços d'adaptar-se a les condicions del medi i que saben mutar fent-se resistents a les defenses immunològiques dels humans (i altres éssers vius) i també resistents als antibiòtics i a altres fàrmacs amb què intentem defensar-nos-en. Aquestes pandèmies, que cada cop veurem amb més freqüència a causa de la globalització, són més perilloses que la contaminació del medi d’origen antropogènic, ja que aquesta està creada per l’espècie humana, i per tant està a les nostres mans evitar-la si lluitem contra les seves complexes causes (sobretot pel model econòmic de desenvolupament i cultural actual).

El cigne negre era previsible, explicable pel model econòmic i social neoliberal, de capitalisme  financer, de creixement exponencial només d’uns quants i precarització de la majoria de la població, d’espoli i contaminació del medi i la cultura del consumisme. Un exemple el tenim en els sistemes de producció, transport i comercialització dels aliments. Producció industrial en monocultius extensius i en granges amb milers d’animals. Cultius amb utilització de productes químics tòxics com herbicides, adobs químics, pesticides, grans requisits tecnològics i d’aigua. Cria d’animals per al consum com a aliments, amb condicions de captivitat, alimentats amb pinsos (molts cops amb farines de restes d’animals) amb fàrmacs per combatre infeccions i paràsits, alguns cops amb substàncies d’engreix, amb conservants per a la comercialització i tots aquests productes en mans de multinacionals (amb precarietat de condicions laborals dels seus treballadors) fins ara produïts massivament en l’anomenat Tercer Món (pels costos de producció) i transportats a llargues distàncies amb gran impacte sobre el canvi climàtic. En darrer terme el capitalisme de la globalització en les seves darreres fases (espero). 

Recordem alguns episodis importants d’aquestes epidèmies a partir dels aliments contaminats. La malaltia de les “vaques boges” (1990), on només al Regne Unit es van sacrificar 200.000  vaques afectades (d’unes 400.000 en total d’altres països). Causa: pinsos amb farines de restes orgàniques d’ovelles, i una mutació en les vaques que va provocar una malaltia neurodegenerativa en humans. La “grip porcina” (2009- 2010), mutació que permet transmetre-la dels porcs als humans. La “crisi dels cogombres”, contaminació amb E. coli. La “malaltia de les hamburgueses”, als EUA el 1982 amb una altra E.coli. A més, 5.000 granges de porcs i pollastres clausurades a Alemanya el 2011 per contaminació dels pinsos amb dioxines, i tants altres.

Aquests són motius perquè apareguin cada cop més cignes negres. Que es pot fer? Ja l’any 2002 l’ONU i el Banc Mundial van demanar a una comissió d’experts un informe titulat “Avaluació internacional del coneixement agrícola. Ciència i tecnologia per al desenvolupament” (IAASTD). Què hem de fer per superar la fam i aconseguir un desenvolupament sostenible i equitatiu? La
conclusió de l’informe: el model dominant d’agricultura industrial intensiva està malgastant el patrimoni del planeta i posa en perill el futur de la humanitat. És insostenible i no té en compte els efectes externs de la seva activitat.

Cal doncs “desglobalitzar” i cercar no un creixement econòmic d’uns quants sinó de benestar i equitat per a la majoria, un creixement lent, col·lectiu i respectuós amb la vida i el medi. Poca broma, es diu aviat, caldrà posar-s'hi. En l’exemple que hem posat dels aliments, caldria fomentar la producció local (de transport km 0) i ecològica (sense tòxics), diversificada, de temporada i social (cooperativisme). Vetllar pels costos de producció defensant els petits i mitjans productors, per les condicions laborals dels seus treballadors, per la qualitat, per la comercialització i una bona educació en l’alimentació sana.

Aquest pot ser un camí a copiar en molts altres sectors de la producció i de la vida.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides