El passat 16 de novembre, la Fundació Campalans amb la Fundación Pablo Iglesias i la Friedrich Ebert Stiftung van organitzar la IV Convenció Federalista a Barcelona. Una sala plena de gom a gom va tenir l’oportunitat d’escoltar d’un elenc de primeres figures polítiques i acadèmiques la coincidència d’opinions pel que fa a la necessitat de reformar la Constitució Espanyola (CE) en sentit federal. No faré esment del que cadascú d’ells va dir, però si de la coincidència en pensar que malgrat la necessitat de les reformes, el moment polític i el consens necessari la converteixen en una tasca complicada, però a la que no hauríem de renunciar.
Una reforma d’aquest tipus seria ben rebuda a la població catalana, tenint en compte que en l’última enquesta del CEO, la major part de la població pivota entre la voluntat de continuar amb l’Estat autonòmic i un Estat federal. Pel que fa a la resta d’Espanya, és significativa la proliferació d’associacions federalistes per diverses comunitats autònomes com: Aragó, Cantabria, País Basc, Andalusia, Madrid o País Valencià, que s’afegeixen a la catalana Federalistes d’Esquerres.
La CE del 78 va permetre el desenvolupament autonòmic i la descentralització de l’Estat amb molta rapidesa. Un viatge per Espanya ens mostra visualment els canvis de paisatges i la idiosincràsia de les ciutats. Es pot dir que gràcies a la descentralització, la democràcia ha arribat a la vida quotidiana dels ciutadans.
El mapa resultant dona a entendre que no només Catalunya i el país Basc tenen especificitats i el sentit d’una personalitat pròpia. Moltes altres autonomies s’afegeixen a aquest sentiment: Andalusia, País Valencià, Cantabria, Navarra, Canàries, etc. A hores d’ara és baladí la discussió de si s’ha de parlar d’un federalisme simètric o asimètric. Hauria de ser un federalisme que respecti les diferencies que ja existeixen entre comunitats, però amb els mateixos drets bàsics de tots els ciutadans, independentment d’on visquin.
A la CE tan sols s’apunten els trets fonamentals de la evolució de les autonomies. El seu desenvolupament ens ha donat els millors anys de la nostra història, però els problemes que tenim descobreixen les seves mancances inicials, i cal la seva modificació. Per exemple, la manca de definició de les competències (element clau de qualsevol estat federal) genera irracionalitat en les transferències i molta conflictivitat que s’ha traslladat al Tribunal Constitucional. El finançament autonòmic obliga a un permanent “estira i afluixa” pel repartiment de recursos.
Els conflictes, inherents a qualsevol societat complexa, pateixen de manca d’estructures federals per ajudar a resoldre’ls, com és l’exemple del Senat que es diu càmera territorial, però que els mecanismes de elecció dels seus representants la transformen en una càmera de segona lectura. Tampoc no tenim estructures transversals que permetin la col·laboració entre CCAA. Així mateix, la CE ignora la pertinència d’Espanya a la UE, ja que en el moment en que va ser feta ningú no es podia imaginar la història que vindria.
No resoldre els problemes que tenim és la millor manera de produir desafecció i processos de centrifugació. També és donar arguments als que voldrien destruir la nostra democràcia, que no són altres que els que parlen de pàtries i s’obliden de la gent, dels nacionalismes d’un o altre sentit. Nacionalismes que voldrien recentralitzar i recórrer enrere el fil de la història i nacionalismes que voldrien que renunciéssim a part de la nostra identitat, fent-nos recórrer un camí que recorda problemes dels segles XIX i XX.
La cohesió territorial està en perill en un país que s’ha descentralitzat molt, però manquen elements fonamentals que tenen els països federals, com és una cultura federal que no acceptaria que cap representant de cap territori parli malament del conjunt i es proveiria de eines per permetre la col·laboració entre territoris i de mecanismes per resoldre els conflictes.
Potser ara, amb un Parlament on s’ha incrementat de forma ostensible la representació de partits regionalistes i els partits de govern li han vist les orelles al llop, els hi entri a tots un rampell de responsabilitat, es decideixin a posar fil a l’agulla i comencin a fer les reformes que necessitem per reforçar el nostre sistema institucional.
