Marta Harnecker va morir a Vancouver, Canadà, als 82 anys, el 15 de juny passat. El seu és un nom quasi oblidat però durant molt temps, sobretot als anys 70 i 80 del segle XX, era una referència per a molta gent d’esquerres d’arreu del món. Des de la publicació, l’any 1969 a Mèxic, de Los conceptos elementales del materialismo histórico, i després dels seus Cuadernos de educación popular, l’obra d’aquesta intel.lectual marxista xilena va ser un element bàsic per a la instrucció de quadres, militants i simpatitzants de les esquerres marxistes a l’Amèrica Llatina i també a Espanya.
El profund trauma que va causar a Marta Harnecker el cop d’Estat militar de Pinochet que va posar un final tràgic a la Unitat Popular de Xile, explica en part la seva deriva ideològica i política posterior, que la va portar a viure molts anys a la Cuba castrista i a la Veneçuela chavista, dues dictadures que va servir i va defensar fins a la seva mort. Incapaç de fer la seva autocrítica, Harnecker mai no va voler acceptar ni assumir l’error pràctic radical de les seves teories. Unes teories fracassades rotundament a Cuba després de més de 60 anys de castrisme i que fracassen d’una forma dramàtica també a la Veneçuela bolivariana actual.
Les teories marxistes de Marta Harnecker són a la base ideològica d’algunes de les forces esquerranes actuals més radicals, com passa a Espanya amb gran part d’Unides Podem (UP) i algunes de les seves confluències, i a Catalunya amb les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). No és estrany que dirigents, militants i fins i tot simpatitzants d’aquestes i altres formacions esquerranoses es neguin a reconèixer encara allò tan obvi com és que Cuba i Veneçuela són dos règims dictatorials. Dues dictadures fracassades des de tots els punts de vista -l’ideològic, el cultural, el polític, l’institucional i sobretot l’econòmic i el social-, per molt que s’entossudeixin a negar-ho sobre el mateix terreny, negant-se a reconèixer la realitat i al·legant tota mena d’excuses i justificacions.
En el meu article anterior (Cuba, conflicte de classes) vaig deixar clar quin és el panorama cubà actual: el país viu al caire del col·lapse econòmic absolut a causa d’una lluita de classes interna provocada per la irrupció d’un nou sector econòmic emergent. Són els cuentapropistas o treballadors per compte propi, un sector cada cop més nombrós, potent i poderós, perquè són els únics que tenen accés als pesos convertibles, d’ús exclusiu per als turistes i estrangers residents al país. Això fa que els seus ingressos siguin molt més alts que els de la resta dels cubans, que amb prou feines aconsegueixen subsistir amb els seus salaris miserables, mentre més del 17% dels seus conciutadans cuentapropistas tenen àmpliament cobertes totes les seves necessitats i poden gaudir fins i tot d’alguns luxes fins ara inimaginables per a cap cubà que no formés part de la més alta nomenklatura castrista.
Aquesta lluita de classes palpable arreu de Cuba no trigarà gaire a esclatar. El 75% dels cubans empleats de l’Estat no resistiran gaire temps aquesta situació tan injusta. Se’m fa difícil de creure que algú tan intel.ligent, documentat i informat com Marta Harnecker no veiés tot això. No ho va voler veure, menyspreant allò que canta Joan Manuel Serrat: “Lo peor de la verdad es que no tiene remedio”. És el que fan tants esquerranosos d’arreu, també alguns espanyols i catalans: visiten Cuba com el cristià que fa un pelegrinatge a la dita Terra Santa o el musulmà que va a la Meca.
Marta Harnecker va viure molts anys a Cuba, en una gran casa del privilegiat i restringit barri havaner de Miramar. Una casa compartida amb qui va ser el seu marit durant molts anys, Manuel Piñeiro, comandante Barbarroja, un dels històrics comandants guerrillers de Sierra Maestra que va ser un dels màxims responsables dels serveis d’intel.ligència, espionatge, contraespionatge i repressió interna, mentre Harnecker dirigia el centre de Memòria Popular Llatinoamericana, i quan era a la Veneçuela chavista dirigia el Centre Internacional Miranda.
Potser tot això explica, però en cap cas justifica, que una marxista teòrica tan intel.ligent no entengués que a Cuba, i em temo que aviat també a Veneçuela, esclatarà una lluita de classes.
