Els que hem pogut fer-les, tornem de les vacances en un estat catatònic que ens ajuda a encaixar amb més esportivitat la sensació que en el millor dels casos estem igual que fa un mes. O sigui, de conya. Allà, socialistes i podemites segueixen exhibint genitals com si el que menys importés és fer pinya davant l’avenç imparable de la dreta. Aquí, continua el disc ratllat del processisme en hores baixes, ara artificialment revifat per la proximitat de la Diada i de la sentència contra els presos polítics presos. Si he de ser sincera, jo no sóc com Bill Murray a Atrapat en el temps i no crec que fent el bé les coses vagin millor. És més, si m’ho hagués pogut permetre m’hauria quedat a viure per sempre en la realitat paral·lela on els polítics són l’única espècie extingida que ningú troba a faltar.
Filant mes prim m’adono que la sensació que tot segueix igual que tinc és enganyosa. En els dies que he estat fora els lladregots han aprofitat per fer de les seves al barri. Han entrat a les finques petant els panys i han intentat robar els pisos aprofitant l’èxode estiuenc i el descontrol que provoca la munió d’estranys que omple els pisos turístics i deixen oberta la porta del carrer. En alguns llocs han fet molt de mal i allà on no han pogut fer-ho s’han dedicat a trencar els extintors i cremar les catifes que cada vegada menys donen la benvinguda als forasters. Fins aquí, poques novetats respecte a anys anteriors. Només dir que les empreses de seguretat s’estan fent d’or instal·lant alarmes gràcies a que Barcelona s’ha convertit en una ciutat sense llei, cosa que a mi ja em va bé si serveix per espantar els turistes.
Però per sort no tot són desgràcies en el barri a la tornada de vacances. Finalment sembla que les obres de construcció de l’institut Angeleta Ferrer van de debò. Ja sé que fins que no el tinguis en el sac i ben lligat, no li diguis blat però és que després de vint anys veient cada dia com el punyeter cartell anunciant-ne la construcció se’m reia a la cara, una no pot evitar emocionar-se. Aquest dilluns uns operaris començaven a muntar la nova tanca perimetral que ocuparà part de la vorera del carrer Marina. Segons les previsions, l’institut –suspès sine die per les retallades de la Generalitat i endarrerit encara més l’any passat per una inexplicable polèmica entre la comunitat educativa- serà una realitat el febrer del 2021, encara que ja sabem que les dates anunciades les carrega el diable i mai coincideixen amb les reals.
Tanmateix, tot té un preu en aquesta vida. I el preu que pagarem al Fort Pienc per tenir un institut serà quedar-nos sense un dels espais lúdics més animats del barri: els jardins de Clotilde Cerdà. Ara només es pot accedir a la pista de bàsquet pel carrer Sardenya, però això també s’acabarà i els veïns que porten a cagar els seus gossos a la zona de jocs infantils mentre peten la xerrada i es pregunten mútuament si el quisso és nen o nena hauran de buscar un nou vàter per a les seves mascotes. Ara, el cartell que se’n reia de mi anunciant la construcció de l’Angeleta Ferrer l’ha substituït un altre nou de trinca encara més gran i més graciós que explica els espais alternatius de lleure i ens envia a tots a cagar a la plaça de les Glòries.
Celebrem, doncs, la bona nova. Tindrem institut i, si els deus ens són propicis i els responsables polítics compleixen per una vegada les seves promeses, també tindrem un centre cívic nou de trinca abans que Grenlàndia es desglaci definitivament i un tsunami acabi amb la marca Barcelona d’una tacada. Feliç retorn al dia de la marmota.
