La Unió Europea no ha aconseguit encara una política comuna sobre immigració i asil, i les polítiques que fan els Estats membres són irracionals i poc respectuoses amb els drets humans que se suposa que Europa defensa. En immigració, el més racional seria obrir àmpliament les possibilitats de migrar a la UE, entre altres coses per les necessitats demogràfiques d'una Europa en la qual la població nativa disminueix i envelleix. Però, lluny d'això, el que tenim són directives i reglaments (lleis europees) dissenyats per fer difícil l'entrada legal d'immigrants i centrats en el que anomenen "lluita contra la immigració il·legal". I en asil, el més adequat seria complir amb les nostres obligacions com a països signants de la Convenció de Ginebra sobre Refugiats del 1951, en lloc d'utilitzar tota la maquinària de la "lluita contra la immigració il·legal" per impedir que els refugiats arribin a les nostres fronteres.
Fa anys que les institucions comunitàries intenten construir el Sistema Europeu Comú d'Asil. Les directives i reglaments sobre asil que van començar a aparèixer el 2000 no van aconseguir harmonitzar les polítiques dels Estats. Van ser reformades el 2013 amb la intenció de fer-les més efectives, però tampoc ho van aconseguir. Les directives estan carregades d'ambigüitats i els Estats les transposen malament a les legislacions nacionals. El 2016 es va iniciar una nova reforma que va ser bloquejada pels Estats, i el 2018 la Comissió Europea va fer noves propostes que ja veurem en què queden. En aquests temes, els governs dels Estats membres campen al seu aire, malgrat que són assumptes de competència comunitària des que va entrar en vigor el Tractat d'Amsterdam el 1999.
En realitat, el que bloqueja la política d'asil europea és l'auge dels discursos xenòfobs, i el que sí que prosperen són les mesures restrictives i repressives per impedir que els refugiats arribin a Europa: tanques i murs, sistemes de vigilància fronterera militaritzats, acords amb tercers països (Turquia, Líbia, Marroc…) perquè tallin el pas als refugiats, criminalització de les ONG que es dediquen a salvar vides a la Mediterrània, eliminació dels dispositius de salvament dels governs…
A conseqüència d'això, la UE rep un nombre molt baix de refugiats. Molta gent creu que som una de les àrees del món que més refugiats acollim, però la realitat és una altra: només el 15% dels refugiats de tot el món estan acollits en els països més rics (els de la UE, Canadà, EUA, Austràlia, el Japó i Nova Zelanda). Els cinc països que major nombre de refugiats han acollit són: Turquia, el Pakistan, Uganda, el Líban i l'Iran. Cap d’europeu. Turquia té més refugiats i sol·licitants d'asil acollits que els 28 països de la UE junts. No vam rebre, ni de lluny, els refugiats que proporcionalment ens tocarien.
L'altra conseqüència és que els governs europeus obliguen els refugiats a fer trajectes extremament perillosos per arribar a Europa. El Mediterrani s'ha convertit en la major fossa comuna mai imaginada. El 2016 van morir 5.143 persones al mar; el 2017, unes altres 3.116, i el 2018, 2.275. Pot semblar que ha disminuït la tragèdia, però, en realitat, el que ha disminuït és el nombre de persones que intenten creuar el mar, mentre que la taxa de morts ha augmentat: una de cada 72 el 2016, una de cada 55 el 2017 i una de cada 52 el 2018.
El fet és que estan morint a la Mediterrània persones que fugen de conflictes bèl·lics i que, per tant, tenen el dret de venir a un país europeu per presentar una sol·licitud d'asil. Els governs europeus estan vulnerant el dret d'asil, la qual cosa els fa clarament responsables d'aquestes morts. I no són menys responsables de tots els sofriments pels quals passen les persones refugiades en els seus perillosos trajectes: les violacions que la major part de les dones pateixen, l'esclavitud en la qual moltes persones cauen, especialment a Líbia, o les morts com les produïdes en un centre de refugiats bombardejat en aquest mateix país.
Els refugiats no haurien de passar per totes aquestes desgràcies, haurien de tenir la possibilitat de comprar un bitllet d'avió o de ferri (molt més barat que el que paguen a les màfies) i presentar-se en qualsevol aeroport o port europeu per sol·licitar asil.
