«El procés ha tapat els problemes reals de les persones»

Entrevista a Alejandro López
Alejandro López
Alejandro López

Llicenciat en Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, treballa com a administratiu. Forma part de Barcelona en Comú i col·labora amb l’Associació de Veïns del barri de la Prosperitat, a Nou Barris. Aficionat al teatre, es considera federalista.

Creus que el paradigma de la justícia social, entesa com la lluita per la superació de la contradicció entre rics i pobres, continua sent el vector dominant a l’esquerra?

Això hi continua sent, i crec que més que fa quinze o vint anys, perquè les desigualtats continuen augmentant. Des dels anys vuitanta, la distribució de la riquesa augmenta en favor dels més rics i en detriment dels més pobres. Però no en som conscients, perquè ens han induït a sobreendeutar-nos. Amb això hem pogut comprar coses pensant que el nostre nivell de vida millorava i, en realitat, vivíem consumint a crèdit. Sense tenir en compte que tot això s’havia de pagar. Altres qüestions, com el feminisme o el medi ambient, s’han anat incorporant a les lluites per la justícia social. En el meu cas, també és important l’acció als barris.

Més explotats, més precaris…, però menys organitzats. Amb el canvi en les relacions de treball, existeixen les condicions mínimes perquè els treballadors puguin defensar col·lectivament els seus drets?

Un autònom també és un treballador, si entenem que treballador és qui aporta la seva força de treball. Els problemes existeixen tant si ets treballador per compte aliè o pel teu compte. Abans, treballador pel seu compte ho era el professional, l’artesà, el pagès, el comerciant… Avui no tant. Diuen que ser autònom consisteix a ser el teu propi empresari. Però això cada vegada és més fals. És l’últim invent de l’explotació. Tu et fas autònom, pagues totes les despeses que genera la teva feina, no tens cap dret, et pagues la seguretat social… i quan vulguin, prescindeixen de tu, sense cap cost. En aquestes condicions és difícil organitzar-se.

El proletariat (concentració de gran nombre de treballadors en centres de producció, amb salaris i condicions de vida similars…) pràcticament ha desaparegut. Això que s’anomena precariat, s’entén i s’està treballant prou per part dels sindicats i els partits polítics?

Crec que se sap explicar força bé, però les coses canvien, i molt de pressa. Per exemple, ja fa força temps que s’han anat externalitzant les tasques, i això, lògicament, produeix una atomització del treball i dels treballadors. Això ha afectat tots els sectors, però es nota especialment en la indústria, que concentrava un major nombre d’obrers i que, en conseqüència, tenia un poder sindical més fort. Penso que els sindicats tenen discurs i fins i tot coneixen la situació del precariat laboral. Una altra cosa són les eines de què disposen per fer-hi front. La precarietat en la feina i els deutes ens acovardeixen i dificulten les reivindicacions.

Tot això anuncia un futur ferotge de lluita per la supervivència?

Sí, més esclavista, però com que soc optimista i bastant positiu, em resisteixo a pensar en un món apocalíptic. El panorama no sembla gens encoratjador i fins i tot podríem pensar en la possibilitat de la regressió a un món com el de finals del segle xix.No obstant, ara tenim la possibilitat d’informar-nos i potser això és el que més pot contribuir a prendre consciència de la nostra pròpia realitat i a organitzar-nos. Però el marc de referències dominant ens porta a altres àmbits: l’evasió, les drogues, els diners fàcils… Sí, però tot això entra en contradicció amb la vida del dia a dia i pot acabar esclatant, com va passar amb el 15-M. Si la pressió social puja i no hi ha canals adequats de participació i solucions als problemes, la cosa pot acabar en revolta. I no seria gens estrany que, cada vegada més, es produeixin esclats incontrolats per tot el món.

I quan arriba l’hora de votar, els partits responen als problemes i expectatives dels ciutadans?

El problema és la contradicció entre la parole, el que t’estan venent, i els fets. Els partits, alguns en particular, tendeixen a prometre més del que poden complir. Cosa que, òbviament, genera frustració i descontentament, encara que també és una bona dada l’increment de la participació. Ara, més que mai, la gent sap que la política té a veure amb la vida de cadascú. I com més petit és l’àmbit electoral, millor es percep això.

I al teu barri, com han anat els últimes eleccions municipals?

Més enllà de les qüestions relacionades amb el procés, crec que la gestió de l’Ajuntament ha sigut bastant positiva per al nostre barri, tot i que quatre anys no és gaire temps per fer transformacions i percebre els canvis, en particular, pel que fa a inversions en equipaments o en vivenda. A Nou Barris tenim un problema d’atur important i s’han anat fent coses per pal·liar-lo. Hi continua havent dèficits, perquè arrosseguem una herència molt pesada. Cal tenir en compte que als anys 50 les canalitzacions d’aigua les van fer els mateixos veïns. Però, òbviament, la vida ha millorat.

Els joves continuen al barri, en volen marxar…?

Som un barri amb vida pròpia, com un poble.Hi ha un teixit associatiu important i les entitats s’ajuden. Això és força dinàmic, i molt bonic. I com que és més barat viure a Nou Barris que en altres zones de Barcelona, la gent s’espavila. Tot i que és veritat que l’onada especulativa també ens arriba. Hi ha una immigració procedent del centre de Barcelona. Gent que és expulsada d’allà ve a viure a Nou Barris i a Sant Andreu. No tenim problemes de marginalitat greus. I s’ha de reconèixer que des de l’època de Pasqual Maragall hi ha hagut una millora generalitzada a tots els barris.

En un espai tan social com Nou Barris, el procés també ha contribuït a ocultar, minusvalorar o desviar l’atenció dels problemes més tangibles de la gent?

Crec que a Catalunya en general, i a Barcelona en particular, el procés s’ha instituït com un assumpte únic i principal i amb això ha tapat els problemes reals de les persones. Hi ha molta gent que ja està una mica cansada de tot això. Fins i tot els que es declaren partidaris de la independència se senten decebuts. El procés ha sigut una presa de pèl. Per la seva particular composició social, a Nou Barris tot això es viu de manera més llunyana i atenuada. Estem parlant de sentiments, però no es poden prendre decisions en nom d’una part de la societat. També cal rumiar, i molt, això del referèndum, sobretot després de veure el que està passant amb el Brexit.

No resulta xocant la manca d’informació i debat, la falta de definició sobre la Catalunya independent dels nacionalistes?

No es diu perquè no interessa i no hi ha projecte. En un principi, Convergència i Unió no volien una independència, ni hi pensaven. Però han jugat al pòquer i les coses se’ls han escapat de les mans. Al barri, malgrat tot, la gent es continua respectant. Cadascú és com és i el que realment preocupa és arribar a fi de mes. Sobre l’ambient en general es podria dir que està més tranquil que fa dos anys. Les aigües polítiques tendeixen a calmar-se. El fenomen d’Inés Arrimadas, que també s’explica pel seu carisma personal, s’està resituant. La candidatura de Manuel Valls a l’Ajuntament potser hi ha contribuït, perquè no s’ha entès gaire que un ex-primer ministre francès encapçalés una llista associada a Inés Arrimadas. Tot això, tenint en compte, per descomptat, l’empenta significativa de Pedro Sánchez.

Quin lloc ocupa el federalisme en tot això?

Em passa, com s’acostuma a dir, que soc federalista quasi sense saber-ho. Crec que és la via més adequada per organitzar les relacions entre territoris a Espanya, i també a Europa. Cal fer una pedagogia del federalisme, parlar-ne amb la gent, explicar de què es tracta… Se sap molt poc de federalisme i, per descomptat, també n’hi ha molts que intenten ocultar-lo, desprestigiar-lo, dir que és cosa de minories… Sobretot, esclar, els nacionalistes. Però les coses amb sentit s’acabaran imposant, fins i tot entre els joves, que sembla que no tinguin res a veure amb tot això. Tot i que és cert que els joves se senten més atrets per qüestions de caràcter cultural, social… Per activitats menys abstractes que la política. Sobretot, organitzacions de les quals es puguin sentir part activa. També s’està produint una renovació generacional, que pot contribuir a acostar la política als joves. En alguns pobles comença ahaver-hi alcaldes i regidors joveníssims.

(Visited 61 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari