Professora de dret internacional privat a la UAB. Va exercir d’advocada, va treballar en emigració i va presidir l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates. Va ser diputada al Parlament de Catalunya pel PSC i va participar en l’elaboració de l’Estatut del 2005.
Per què es va fer la reforma del 2005 de l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya?
Va ser un projecte en què el president Pasqual Maragall hi tenia un interès molt especial, amb la seva capacitat de revolucionar-ho tot. És cert que el sistema de les autonomies ja estava esgotant les seves possibilitats. I va decidir fer-ho probablement sense tenir en compte el context i la correlació existent aleshores. La segona derivada, ja posats a la feina, és com es va fer. La meva modesta i particular visió és que un dels problemes, el que després va originar la resta (sense oblidar el context general a Espanya, on hi havia un PP rabiós per la manera com havia perdut les eleccions, la campanya de recollida de firmes…), va ser que el govern de Catalunya hauria d’haver posat sobre la taula un projecte d’Estatut. No es va voler fer així i es va optar pel que es va anomenar la ponència conjunta, justament per incorporar tots els grups polítics al projecte de renovació de l’Estatut.
El PP també?
Al principi hi eren tots. Òbviament, el PP, molt reticent, però cal recordar que aquell era el PP de Josep Piqué, que promovia la idea d’un PP català. El diputat que el representava era Francesc Vendrell. Les eleccions es van celebrar el 2003, el Parlament va començar a funcionar a principis del 2004 i, de manera immediata, es constitueix aquesta ponència conjunta. En aquell moment, el PP participa en la comissió i deixa de fer-ho a partir de l’atemptat d’Atocha i de tot el que se’n va derivar. Convergència i Unió, que també havia perdut les eleccions, intenta dinamitar-ho tant com pot, des de dins. Esquerra hi va ser des del principi, però com els passa moltes vegades, es movia molt. Cal tenir en compte que formava part d’un govern tripartit en què hi érem els socialistes i Iniciativa per Catalunya. Òbviament, vam treballar a tres bandes per a les propostes, les esmenes…
A manca d’un projecte de govern, què fa la ponència?
La ponència encarrega a l’Institut d’Estudis Autonòmics de Catalunya que vagi elaborant propostes. O sigui, apartats, capítols… L’institut, amb el seu president, Carles Viver Pi-Sunyer, va elaborant el que es podria anomenar working papers, en forma de text jurídic. Viver Pi-Sunyer havia sigut membre del Tribunal Constitucional i el que feia era introduir en la ponència els seus vots particulars, la seva visió de com resolia determinats temes respecte als contenciosos entre competències, etc. Era el màxim. Estàvem dins de la Constitució, però a les fronteres. A més a més, topàvem amb dificultats de les quals no s’ha parlat gaire però que eren importants. Per exemple, teníem una càmera de TV3 que, rere un paravent, ens gravava. Al final ens n’oblidàvem i ni sé què se’n va fer, d’aquell material. Com que era una ponència parlamentària, era normal que es fes al Parlament i no a Núria, Cardona o altres llocs que s’hi van oferir. En acabar cada reunió es feia una roda de premsa, i la meva impressió és que el que allà es deia no era exactament el que havia passat a dins. I això era un element distorsionador terrible.
En tot cas, aquell Estatut continua vigent?
Sí,sembla que no tinguem Estatut, però sí que en tenim. I el que es va acceptar de la proposta inicial és més del que se’n va treure, però es va percebre com a retallada i simbòlicament. Però tenim un Estatut que ens dona moltes més possibilitats que no s’estan explotant. Es van retallar algunes coses, però molts articles no es van declarar inconstitucionals. La limitació ve més per la interpretació que per la retallada, una fórmula que utilitza el Tribunal Constitucional. Això significa que, amb capacitat de negociació i flexibilitat, es poden modificar les coses. D’altra banda, es dona la paradoxa que hi ha articles que són declarats inconstitucionals (si no són interpretats d’una determinada manera) a l’Estatut de Catalunya, però es mantenen vigents als Estatuts que es van fer a partir d’aleshores a l’Aragó, València, Andalusia i Balears.
Els federalistes, i només ells, al·ludeixen cada vegada més a la idea de rehabilitar l’Estatut com a via d’arrencada de les reformes territorials pendents. Això és viable?
En els moments àlgids, quan es discutia l’Estatut al Tribunal Constitucional, recordava com el primer Estatut, el de Núria del 1932, va arribar en llaor de multituds i se’n va treure molt de partit. L’Estatut, que es reivindicava quasi des de principis de segle, era un punt d’arribada. CiU no tenia cap interès en l’Estatut, perquè només aspirava a utilitzar-lo com a palanca per recuperar el poder, i el PP tres quarts del mateix. Entre els qui ens volen fer fora i els que se’n volen anar, estem marxant, els deia jo als meus coneguts aleshores al ministeri de Justícia. “Exageres”, em deien, però aquí tenim el resultat.
Si s’hagués de tornar a agafar el camí de l’Estatut, per on s’hauria de fer?
Sent molt pragmàtics, entre els temes més crítics hi ha, sens dubte, la fiscalitat. El nostre sistema autonòmic és federalitzant. Ja ho deia Jordi Solé Tura i, de fet, així s’interpreta en els estàndards internacionals del federalisme. En té alguns dels elements clau, però n’hi falta un de fonamental que és el de la coordinació de les decisions que afecten el conjunt. Cosa que vol dir que, efectivament, el Senat ha de funcionar com una cambra territorial.
Més enllà de l’obvietat independentista, que juga en un altre terreny, on podríem situar l’epicentre de la resistència al canvi territorial a Espanya?
Sempre hi ha interessos lligats a les coses. És natural, per exemple, que l’alteració de l’actual statu quo afecta els qui hi estan més vinculats. Però tinc la impressió que la resistència és més que res de caràcter ideològic, més simbòlica que real. Un pretext, en fi, per, sobretot, aconseguir el poder. Aquests suposadament ultraconstitucionalistes són, en realitat, anticonstitucionalistes, perquè la majoria del que estan proposant va en contra dels elements més essencials de la nostra Constitució.
El món al revés?
Sí, el món sembla terrible, però amb molts signes d’esperança. No hi ha res irreversible, per a bé o per a mal. Però del que crec que no dimitiré mai és de la meva condició de ciutadana. El problema és que la ciutadania és en realitat una responsabilitat i no un privilegi. Això ens costa d’entendre en termes generals. I els deures, com els drets, cal entendre’ls com una qüestió dels individus, de les persones. En tot cas, les qui no tenen drets són les institucions.
L’actual estat de coses, ¿no està reclamant una gran batalla cultural, capaç d’aclarir l’horitzó i de començar a dir les coses pel seu nom?
Catalunya, en aquests moments, és fonamentalment un mar de confusió. Tot serveix per a tot, res no serveix per a res. Hi ha una necessitat peremptòria de parlar, de parlar francament i tranquil·lament. Per començar, des del respecte democràtic a les opinions. On hem col·locat els intel·lectuals, si és que existeixen? Quan a Espanya teníem com a programa televisiu de referència La clave, que molta gent veia, i ara és Sálvame o Gran hermano, l’educació sentimental és una altra. I no hem d’oblidar que, a Catalunya, cal afegir-hi coses com tot el procés d’aculturació del pujolisme, amb les subvencions a determinades persones i l’oblit d’altres… I, evidentment, hi ha la polarització que impedeix o obstaculitza qualsevol intent de debat.
En aquest context, ¿parlar amb normalitat no comporta acabar amb la tergiversació, l’apropiació dels fets històrics, de les idees, de les paraules…, amb la gran mistificació dominant, que ens està fent parar bojos?
Quan es diu que el procés és un moviment de baix a dalt, senzillament és mentida. Absolutament mentida. Això és un moviment dirigit des de dalt, que té noms. Des de l’origen, constitueix un procés d’acumulació de força, amb l’avantatge que ara es fa des del poder, amb tots els seus mitjans. Vivim una perversió, però que resulta efímera, sense calat… Cosa que no és privativa de Catalunya. A Itàlia hi ha Salvini i el moviment 5 Stelle. És la inconsistència i una falta alarmant de responsabilitat en la ciutadania. Quan es denigra la política, hi arriben determinats personatges, que sempre han existit, però no amb la dimensió actual.
