Després de dues campanyes electorals consecutives és normal imaginar un escenari apocalíptic d’extinció. Tanmateix, malgrat tot el mal infligit aquests mesos a la nostra intel·ligència, encara hi ha esperança per a la humanitat. Com deien a Jurassic Park, la vida sempre s’obre camí. I on primer s’ha confirmat la mutació de l’espècie per adaptar-se al nou entorn hostil ha estat, precisament, en la política. Buida de principis i instal·lada en l’espectacle mediàtic i la barbaritat discursiva, ha donat peu a una nova generació de polítics sense escrúpols que trepitja amb força. Són els giracamises, una paraula injustament arraconada a favor del castellanisme xaqueter, que en mexicà té una connotació sexual que no esmentaré perquè no ve al cas.
En el cas de Barcelona, dos exemples de giracamises, o giracasaques, són l’Elisenda Alamany i el Celestino Corbacho. Els seus polèmics fitxatges responen més al desvergonyit afany egoista de garantir-se quatre anys més de sou a costa de l’erari públic que a la defensa d’un veritable projecte per a la ciutat. D’oportunistes polítics n’hi ha més, però si esmento aquests dos és perquè es dona el cas que cap d’ells podrà votar les candidatures on figuren com a número dos, cosa que em sembla una estafa al seu electorat. Per això, quan abordem la regeneració democràtica d’aquest país de debò, no oblidem establir com a requisits d’obligat compliment per als polítics tant les proves psicotècniques com l’empadronament.
Encara gaudint de la imaginària conversa mantinguda entre l’exministre hospitalenc i l’assot francès de gitanos i immigrants pobres que va donar peu a l’estrambòtic fixatge del convers, m’assabento que els republicans barcelonins deixen el meu barri a la recerca d’un de més tranquil i amb més pedigrí. Em sap greu, tot i que entenc la mudança perquè es fa difícil suportar les pintades insidioses dels cupaires torrats de cerveses del xamfrà acusant-los de traïdors i covards. Sé per experiència que l’assetjament passa factura física i mental, així que no seré jo la que critiqui l’erràtic comportament republicà. I això inclou la proposta del colomenc Rufián de fer un referèndum sobre la monarquia del país veí.
Ser un giracamises va acompanyat d’una censura moral pel component de traïdoria que implica, però també hi ha casos en què aquesta traïció és una benedicció. I si no que li preguntin a l’oracle de Lledoners, que ja no sabia què fer amb el Toni Comín. Sort que el guru de la secta l’ha tret de l’atzucac, perquè les fotos que penjava l’exconseller de Salut a les xarxes socials mostrant que la vida de l’exiliat no té perquè ser un calvari eren com cops de puny a l’estómac republicà, poc habituat als àpats insípids de la presó. És cert que la decisió de Comín d’anar-se’n amb la cabellera de Puigdemont ha tocat el voraviu als seus antics companys de partit, molt actius a l’hora de fitxar adversaris però poc avesats a encaixar les opes hostils dels seus exsocis.
Al marge dels retrets, jo em quedo amb dues revelacions de Comín que expliquen el perquè de tot plegat. La primera, més terrenal, és que ell no és cap hooligan i viu els partits com a “instruments”, i té raó quan recorda que sempre han estat els altres els qui l’han anat a buscar. Primer ho va fer Pasqual Maragall, després Oriol Junqueras i ara míster Waterloo. ¿Quina culpa en té el xicot, de ser tan atractiu? La segona és l’explicació que dona sentit al vodevil processista: van en candidatures separades per frenar socialistes i comuns. Està clar que sempre serà més fàcil negociar la independència de Catalunya amb el trident Casado-Rivera-Abascal.
