Sara va néixer a Catalunya, té vuit anys. Està escolaritzada a l'escola del barri. Diuen d'aquesta escola que és una escola inclusiva. El seu pare i la seva mare són d'origen marroquí, musulmans. La nena parla català i l'escriu molt bé: és de les millors de la seva classe. La seva escriptura supera la de molts nens i nenes de pares autòctons. És una alumna brillant, bona estudiant, disciplinada i col·laboradora. Els dissabtes va a les classes de la mesquita, però li agrada més l'escola.
Fa poc hi va haver un incident molt greu a casa seva. Un cas del que anomenem "violència masclista" que no va ser denunciat per la víctima. No obstant això, el succés, que havia començat a casa, va acabar al carrer, amb veïns ajudant i la patrulla policial. Tot el barri se’n va assabentar, i quan els companys li preguntaven a Sara per l'incident, ella responia que no, que a casa seva no havia passat res. Sara ho negava. Perquè Sara vol viure, vol tirar endavant i no només això: vol viure el millor possible.
Vaig pensar en Sara fa uns dies, quan vaig escoltar el diputat de "Junts per Catalunya" Eduard Pujol comentant la vaga de la sanitat pública catalana: Pujol va dir, amb un posat impassible i altiu que aquestes vagues distreuen als catalans d’allò que és essencial. El que és essencial per al diputat és, sobra dir-ho, la independència de Catalunya. Havent escoltat les paraules del polític, no vaig poder menys que recordar-me de Sara, de la seva tragèdia callada, del seu infern domèstic. I vaig pensar en l'escola inclusiva, aquest terme tan en voga d'uns anys cap aquí, aquesta escola inclusiva inserida en una societat excloent.
Em vaig preguntar què diria Sara si li preguntés per allò que és essencial. I després em vaig preguntar quina hauria de ser la preocupació dels polítics, d'aquests senyors diputats la missió dels quals, sobre el paper, és vetllar pel benestar dels ciutadans. Sara no em parlaria de Catalunya, ni tan sols de ciutadania, ni de precarietat, ni d'exclusió social. Perquè Sara té vuit anys i el seu món és el món: no ha après, encara, que n'hi ha que viuen molt bé i d’altres que viuen malament o molt malament, i que a ella li ha tocat el costat dolent. Sara creu que tota la gent és pobra, que tots els pisos d'Espanya s'assemblen al seu, pensa que en tots els pisos hi ha un parell de butaques, una taula, quatre cadires i uns matalassos a terra, una tele antiga en un racó , les parets nues (o il·lustrades amb taques d'humitat que suggereixen el mapa d'Austràlia). I poc més. Sara es pregunta per aquesta clau de l'aixeta pintada amb una rodona vermella, quin ha de ser el significat del cercle vermell?. En el seu pis no hi ha aigua calenta, no hi ha calefacció. Avui, Sara no es treu el jersei de tela polar color blau. Desconec aquesta dada, però podria ser que Sara pensi que aquí tots els pares peguen a les mares. Que el món és així.
També desconec el temps que falta perquè Sara sàpiga que no tothom és així. Que hi ha cases amb calefacció, on la clau amb cercle vermell aboca aigua calentona quan l'obres. I també em pregunto si el diputat Pujol sap que existeix Sara, si es pregunta alguna vegada pel temps que trigarà Sara a descobrir que hi ha persones com ell, encarregades de vetllar pel benestar dels altres amb un salari mínim de 5.000 euros al mes. Sara té vuit anys, però el diputat Pujol té 49 tacos i ho hauria de saber. Es va preguntar alguna vegada, el diputat Pujol, què ha de ser essencial per Sara, encara que ella no ho sàpiga definir?
Qui no té cap patrimoni només té els serveis de l'estat: escola, metge, transports públics. Aquest és el nostre patrimoni i això és, per tant, la nostra cosa essencial. Encara que bé, ja ho sé: quan el diputat Pujol nomena allò essencial ho fa perquè l'essència té, per a ell, un significat diferent. En la seva ment, essència remet a l'imaginari de les essències pàtries, que és essencial però en un altre món, un món en què les aixetes importa poc si tenen un cercle vermell, perquè només compta el rectangle de la bandera medieval, que subministra benestar a dojo, privilegis diversos. El diputat Pujol hauria de recordar que el temps passarà i Sara creixerà, i serà una dona que coneixerà coses. Potser li demanarà explicacions sobre allò que és essencial.
Per quan això passi, el diputat Pujol haurà de tenir respostes racionals, haurà de respondre alguna cosa de veritat i sense recórrer a allò que és extra-mundà.
