Felip VI va tornar fa uns dies a Barcelona. El lliurament dels despatxos als nous jutges de tot Espanya es feia a l’Auditori i el monarca espanyol presidia l’acte. El darrer cop que el rei va ser a Catalunya, les protestes es van succeir, va haver de sentir crits, insults i cassolades, i va haver de suportar alguna xerradeta crítica amb la situació i el tracte de la Casa Reial als independentistes.
Per evitar aquell mal regust de boca que li devia quedar de l’altra vegada, algú va pensar que, lluny d’intentar fer-li entendre el perquè de les discrepàncies amb ell, el millor era amagar-li la realitat i obviar el malestar d’una bona part dels catalans. De manera que es va decidir no convidar a l’acte cap autoritat ni polític català, ni del Parlament ni de l’Ajuntament de Barcelona, perquè no poguessin pertorbar les reials orelles amb dissidències diverses. No fos cas que pogués pensar que a Catalunya hi ha qui, sent independentista o no, discrepa del que ell proclama sobre Espanya.
Per si amb això no n’hi havia prou, com que els comitès en defensa de la república (CDR) havien convocat els ciutadans a protestar per la presència del rei a Catalunya a prop de l’Auditori, la direcció dels Mossos, assistida pel 155 i per la Zarzuela, va decidir ampliar el perímetre de pas barrat carrers i carrers. Resultat: Felip VI va marxar pensant que ja estava tot controlat, a Catalunya. Ni discrepància, ni dissidència, ni protesta, no va percebre.
