S’ha anat Artur Mas i el món continua girant. L’hereu de Jordi Pujol ens havia de portar a Ítaca i seguim atrapats en el dia de la marmota amb l’autogovern intervingut, la Generalitat envoltada de tanques i l’independentisme tirant-se els trastos pel cap des de la distància que separa Brussel·les de la presó madrilenya d’Estremera. El messies amb tupè ha plegat deixant al seu darrere un país dividit i a la deriva, i un partit que fa aigües. Ell, màxim exponent del business friendly convergent malgrat haver viscut gairebé sempre de la cosa pública, no ha aconseguit ni convèncer els catalans perquè li paguessin la fiança imposada pel jutge per haver maquinat la consulta del 9-N. El rei Artur s’ha quedat sense Excàlibur i ja no serveix ni per fer de doble de Lord Farquaad, el dolent de Shrek.
Del govern dels millors que ha retallat la sanitat, l’educació i els serveis socials ja no queda gaire cosa. Tampoc del pinyol convergent que ens ha conduït al precipici: o estan desterrats de la política o estan imputats en causes judicials. Prepotent, ambiciós i calculador, Mas ha tingut una carrera política meteòrica gràcies a l’amistat amb Júnior, que li va obrir les portes per ser beneït per Marta Ferrusola com a delfí del pujolisme. Durant anys ha venut una biografia de rei Mides falsa. En realitat sumen més els seus fracassos que els seus èxits. Va portar a la ruïna l’empresa dels Prenafeta i tampoc va tenir èxit com a adversari de Pasqual Maragall a Barcelona. Sort que Pujol el va rescatar per col·locar-lo al seu govern, on va anar encadenant càrrecs fins anar a parar a la paperera de la història per gentilesa dels cupaires.
En l’actual escenari de desgavell polític que arrosseguem des de la tardor i amb la sentència del cas Palau acabada de sortir del forn, el comiat d’Artur Mas s’ha fet a corre-cuita per no perjudicar encara més el pujolisme tunejat que diu no saber res de la CDC de les comissions il·legals i que s’aferra a un Puigdemont intoxicat per la ingesta continuada de musclos com a un clau roent. Aquests dies s’ha escrit molt sobre Mas, i gairebé tothom coincideix en què és un home de pocs amics i això em fa pensar que no deu ser gaire bona persona. Entre les seves pròpies files algú li ha retret no haver tingut els collons de netejar el partit de corrupció. Jo crec que si no ho va fer és perquè ja li estava bé.
Un dels que més l’ha defensat és Xavier Trias, expert en la tècnica de nedar i guardar la roba. Preguntat per l’adéu sobtat de Mas, l’incombustible dirigent convergent assegura que el seu company de partit plega per deixar el camí lliure a les noves generacions perquè la seva “força moral” s’estava convertint en un tap. Sigui un tap o una llosa, el fet és que Trias faria bé de fer també un pas al costat perquè el compte de la seva família a Suïssa no ajuda gaire a esvair l’ombra de la corrupció que plana des de fa anys sobre Convergència. L’excusa que s’ha tret ara del barret per continuar remenant les cireres a Barcelona és que amb Joaquim Forn a la presó no pot plegar. Error lamentable, primer perquè Forn acabarà inhabilitat i, segon, perquè sembla que al grup municipal Demòcrata no hi hagi ningú amb prou carisma per plantar cara a la fAda Colau.
Abans de fer-se fonedís del tot, Artur Mas ha tingut encara temps de fer-se la víctima i criticar la “duresa” de la sentència del Cas Palau, que condemna al seu partit a retornar els 6,6 milions d’euros cobrats gràcies a la trama del 3%. El veredicte ha desvelat també que l’objectiu real de la refundació de l’antiga CDC en PDECat no era ni el sobiranisme, ni la independència ni la república. El canvi de nom es va fer per no haver de pagar els plats trencats del caciquisme pujolista, però no ens enganyen. Són els mateixos gossos amb diferents collars.
