Aquest dilluns 23 d’octubre hem commemorat els 40 anys del retorn a Catalunya del president de la Generalitat Josep Tarradellas. Jo hi era, en la celebració popular que va omplir la Gran Via de Barcelona, des de Montjuïc fins a la seva arribada a la plaça de Sant Jaume. I puc dir que van ser uns moments de joia col·lectiva, marcats per una enorme confiança en la pròxima construcció d’un país democràtic, civilitzat i millor.
El Molt Honorable Josep Tarradellas va salvaguardar la institució de la Generalitat a l’exili amb una dignitat admirable, renunciant al seu benestar personal i familiar per mantenir encesa la flama de la nostra històrica institució d’autogovern. Amb les idees clares i una fermesa embolcallada en guant de seda, el president de la Generalitat restaurada va crear un govern d’unitat, on hi eren presents consellers de totes les forces amb representació parlamentària i va posar en marxa la redacció i l’aprovació consensuada del nou Estatut d’Autonomia. Impecable.
Contrasten aquells moments il·lusionants amb el desastre que, 40 anys després, ens toca viure avui, amb la Generalitat intervinguda pel ministre Cristóbal Montoro, amb les empreses fugint de Catalunya per la gran inseguretat jurídica que regna, amb els Jordis a la presó, amb la societat profundament dividida i commocionada pels efectes catastròfics del procés independentista i amb la Unió Europea en contra nostra. Tot allò que vam aconseguir, gràcies a la perseverança i a la dura austeritat del president Josep Tarradellas, se’n va en orris. Què hem fet els catalans per merèixer aquesta dissort?
El Molt Honorable Josep Tarradellas, abans de tornar a Catalunya, vivia en precàries condicions en una casa atrotinada de Saint Martin-le-Beau. Res a veure amb el xalet de nou ric que s’ha comprat el president Carles Puigdemont al costat del camp de golf de Sant Julià de Ramis, gràcies a les generoses subvencions públiques que sempre han engreixat la seva activitat empresarial, prèvia al salt a la política professional. En aquest detall trobem la diferència fonamental entre l’un i l’altre: el Molt Honorable Josep Tarradellas va sacrificar la seva vida al servei de Catalunya i el Poc Honorable Carles Puigdemont s’ha servit de Catalunya per intentar viure com un magnat.
Per això, els dirigents processistes i la seva cort del palau de la plaça de Sant Jaume mai no faran res que pugui perjudicar el seu estatus de grans burgesos, assolit gràcies a estar amorrats a la mamella de l’administració i assignar-se uns sous fabulosos i fora de mercat. Si realment fossin coherents amb les idees que pregonen, Junts pel Sí hauria empès Carles Puigdemont a proclamar la independència en la sessió del Parlament del passat dia 10 d’octubre, tal i com reclamaven amb vehemència la CUP, l’ANC i Òmnium. Aquesta era la finestra d’oportunitat que va tenir el procés per travessar el Rubicó. Tot el món ens mirava i el govern central encara estava grogui pel ridícul internacional que acabava de fer amb l’esperpèntica operació policial per intentar impedir el referèndum de l’1-O.
Però el conservadorisme –en el pitjor sentit de l’expressió- que impregna la cúpula de la Generalitat i la por a perdre la ubèrrima menjadora que s’han muntat a compte dels pressupostos públics han frenat la pressió del carrer, que ells mateixos han incentivat i alimentat en els últims anys perquè la gent crèdula els ajudés a arribar on són. En aquesta llarguíssima partida de pòquer que juguen Carles Puigdemont-Artur Mas amb el govern espanyol des de fa cinc anys, Mariano Rajoy acaba de doblar l’aposta, jugant la carta killer de l’article 155, que significa la liquidació fulminant dels privilegis dels quals gaudeix el sanedrí i la cort processista. I aquí, deixant de banda les altisonants protestes dels milhomes que tots coneixem, ha començat la tremolor de cames.
El procés és, per sobre de tot, un fabulós negoci pels qui estan sobre l’escenari, darrere les bambolines i maquinant la tramoia d’aquesta espaterrant obra de teatre. El salari mínim de l’independentista endollat no baixa dels 3.500 euros mensuals i, en el cas de les primeres figures del cartell, s’enfila fins als 12.000 euros mensuals. Tal i com està actualment el mercat de treball a Catalunya, quina feina hi ha més rendible que la de ser un professional d’aquesta agònica tragicomèdia?
El president Josep Tarradellas va viure 40 anys de penúries a l’exili de França i va tornar a Catalunya amb un missatge de reconciliació i d’esperança per a tothom. El president Carles Puigdemont, amb la bandera de la independència, ha portat la divisió, la ruïna i l’angoixa a la societat catalana. Això sí, sortirà de la Generalitat amb les butxaques ben plenes i podrà seguir gaudint tranquil·lament del seu esplèndid xalet al golf de Sant Julià de Ramis un cop s’hagin celebrat les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.
En vigílies de l’acabament d’aquesta tragicomèdia, tinc tres pensaments: pels Jordis, que paguen amb la privació de llibertat a Soto del Real els plats trencats del 20 de setembre; per la gent que va ser agredida i que s’ho va passar malament en la defensa de les urnes de l’1-O; i per tots aquells que han comprat el bitllet per viatjar a una Catalunya independent, rica i plena, estat propi de la Unió Europea i amb seient propi a l’ONU. Tots ells són les grans víctimes d’aquest gran experiment d’enginyeria política i social, que ens ha deixat emocionalment baldats i del qual, acabi com acabi, trigarem molts anys en poder remuntar.
