La pregunta

“Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?” és la pregunta del referèndum anunciat per Carles Puigdemont. Cuinades segurament a foc lent en els despatxos de Junts pel Sí, aquestes onze paraules, la manera d’escollir-les, la forma d’ordenar-les i el moment de pronunciar-les retraten de manera fidel com són, com pensen i com actuen els seus autors.

Saben perfectament el PDECat, Esquerra Republicana i les CUP que solament representen un raspat 50% formal de la gent que vota a Catalunya, amb l’agreujant que l’actual sistema electoral penalitza dràsticament els àmbits urbans i molt especialment la gran Barcelona i afavoreix els territoris on aquests partits tenen major representació. És a dir, en el millor dels casos, Junts pel Sí més la CUP representen solament una part de la ciutadania de Catalunya. I és aquesta part, solament aquesta part, qui s’arroga la legitimitat i el poder de convocar un referèndum. Els altres, almenys l’altra meitat, no compten. Greu contradicció aquesta de convocar la ciutadania perquè aparentment es pronunciï sobre un conflicte que la divideix, sense comptar amb almenys la meitat d’ella.

És pràctica comuna que les majories que accedeixen al poder s’apressin a declarar que governaran per a tothom, encara que és obvi que han estat triades solament per una banda dels electors. A la llum dels fets, no és aquest el cas del Govern de Junts pel Sí, justament en una qüestió tan crítica com la convocatòria d’un referèndum sobre la independència o no de Catalunya del conjunt de l’Estat espanyol. Sense guardar les formes, el govern presidit per Puigdemont no solament convoca un referèndum en contra de l’opinió d’una part dels electors, sinó que a més decideix què és el que cal preguntar i quan fer-ho. Si aquest govern representés a tots o a una part incontestable dels electors catalans, podria interpretar-se el referèndum com un desafiament del poble de Catalunya a l’immobilisme del govern central. Això és precisament el que ens vol fer veure i que, sens dubte, alguns creuen veure, com Bernadette Soubirous va veure la verge Maria a Lorda.

Però les coses, per a dissort de Junts pel Sí i la CUP, no són així. És de sentit comú que si dues parts decideixen sotmetre a votació alguna cosa que les divideix estan obligades a acordar què preguntar, la forma de preguntar i quan preguntar. Perquè si, com és el cas, solament una de les parts s’arroga el poder de fer-ho i ho fa, resulta un absurd, una aixecada de camisa, un desgavell o com se li vulgui dir. Però aquesta és la crua realitat del referèndum de Puigdemont.

La pregunta, expeditiva, no es perd per les branques, perquè solament busca una resposta binària, simple: sí o no. La seva finalitat no és promoure un pacte, una sortida democràtica al conflicte sinó, per contra, imposar una decisió. No es planteja, per exemple, si es vol restar com s’està, anar-se’n d’Espanya o arreglar les coses per altres vies Per què? Perquè resulta obvi quina opció seria la més votada i això no interessa a Junts pel Sí i a la seva crossa. D’aquí el trágala que, malgrat el comitè de psicòlegs i molts d’altres amb els quals segurament s’explica el procés, ha acabat imposant-se.

I si la manera de redactar i formular la pregunta resulta infumable, què dir de les seves parts? A la manera del més ranci estil del XIX, referencien l’Estat i la República com dos absoluts, que farien les delícies de qualsevol semiòleg. No havíem quedat que l’Estat és una vieille dame i que, particularment en el cas d’Europa, tendeix a federar els seus atributs i competències? Sona contundent això de l’Estat, però a hores d’ara es parla més de les perversions de l’Estat (Estat terrorista, Estat fallit, Estat proxeneta…) que de la seva naturalesa intrínseca, si és que existeix.

Per què, a més, un Estat amb en forma de República? Perquè sona bé? Perquè així s’encunya un nou fet diferencial (espanyols monàrquics/catalans republicans)? Perquè encaixa amb el nom d’ERC? Com bé deia Jaume Reixach en aquesta pàgina d’EL TRIANGLE, Catalunya sempre ha estat governada per reis, excepte períodes republicans puntuals (que responien a d’altres canvis a Espanya) i que, a diferència de, per exemple, França no tenim molt rodatge en la qüestió. Cosa que, per descomptat, no pressuposa defensar la Monarquia ni molts menys. Ambdues, monarquia i república, tenen molt de convenció, tramoia, escenificació o el que sigui. Quelcom del que, per cert, va molt sobrat el referèndum de Puigdemont.

(Visited 31 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari